Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Eva Perón, Franco i la Collares

Dijous a la nit, en substitució de l'agonia de Cuéntame , TVE estrenava Carta a Eva , una minisèrie de dos capítols dirigida per Agustí Villaronga. L'argument se centra a reproduir històricament la visita d'Eva Perón a Espanya el 1947. La trama posa el focus sobretot en el retrat de tres dones: Juana Doña (interpretada per Nora Navas), una líder comunista; Carmen Polo (magnífica Ana Torrent), i Eva Perón (sublim Julieta Cardinali que troba el punt just al personatge). La millor manera de definir la sèrie és que Villaronga ha trobat el punt just de tot, i això és dificilíssim, sobretot en el cas de reproduir etapes històriques. D'entrada, no sembla una paròdia. És una recreació honesta sense que sigui necessari que et precisin quin percentatge té de rigor històric. També té una trama consistent perquè el relat t'interessi al marge que estigui basat en fets reals o factibles. I, per acabar-ho d'adobar, els diàlegs no fan patir. És de les poques vegades que en una recreació històrica els personatges parlen des de la quotidianitat i no fent avançar els esdeveniments com si llegissin un llibre d'història. La interpretació (la majoria de l'elenc és català) és bona i, especialment, continguda. A l'hora de retratar el matrimoni Perón i el matrimoni Franco hi ha més voluntat de transmetre veracitat que imitació fidel. El personatge de Francisco Franco s'interpreta allunyant-se dels tòpics, no amb la voluntat teatral de construir un monstre dictador sinó amb la malícia narrativa d'un home més aviat curt. És magnífic com el guió ha sabut explicar tant de la història a través d'escenes domèstiques. Plana sobre la sèrie aquesta mirada sobre el rol femení, però d'una manera discreta i natural, sense enardir un caràcter fulletonesc. Cada una de les actrius principals (i caldria aquí afegir-hi Carmen Maura) té entitat individual i no funcionen com a simples antagonistes. Promet, això sí, de cara al proper episodi, el xoc de titans entre Eva Perón i Carmen Polo. L'ambientació, vestuari i maquillatge de la sèrie és excel·lent. Si comparem Carta a Eva amb Cuéntame t'adones que la primera té un verisme que s'allunya de l' attrezzo impostat de la segona. La sèrie dels Alcántara s'ha acabat convertint en un pis mostra carrincló de cartró pedra, una mena de parc temàtic de l'Espanya del règim. El més difícil d'aconseguir: que la sèrie històrica expliqui més de la repressió d'un país a través de la lectura entre línies que de manera literal. L'únic defecte, una certa lentitud en la trama. Aquesta minisèrie sí que és digne d'una televisió pública, pel contingut i per la qualitat. La llàstima, que s'acabi la setmana que ve.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF