CRÍTICATV

Benvinguda, Julia Roberts

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

Amazon Prime ha estrenat Homecoming, la sèrie produïda i protagonitzada per Julia Roberts que ha suposat el seu aterratge a la ficció televisiva en un context dramàtic gens previsible.

El seu personatge, Heidi Bergman, és una terapeuta que treballa en un centre d’ajuda a soldats que acaben d’arribar de les seves destinacions militars víctimes de l’estrès posttraumàtic. El centre, anomenat Homecoming, és un lloc experimental on la terapeuta és víctima de la pressió telefònica d’un director absent que exigeix resultats immediats i l’obligació d’extreure als soldats el màxim d’informació possible de les seves experiències. Una impaciència incompatible amb la voluntat de la terapeuta de fer bé la feina. Julia Roberts fa un paper esplèndid i estableix un vincle interpretatiu elèctric amb l’actor Stephan James, que és un dels seus pacients. L’aparició de Dermot Mulroney (que es va vendre com el retorn de la parella de La boda del meu millor amic ) és accessòria.

Des del primer minut percebem que la sèrie té uns elements molt subtils, sobretot a nivell de llenguatge audiovisual, que ens fan intuir que estem davant d’una ficció de misteri i de ciència-ficció sense que això es faci obvi, inicialment, en el relat. La decoració falsament càlida de l’edifici de Homecoming, la ubicació antinatural de la vegetació dins l’edifici, uns espais diàfans en què les persones semblen bestioles en observació, uns plans generals que ens remeten a una mena de Gran Germà i uns plans detall incòmodes que ens fan sospitar de tot tenen una càrrega simbòlica evident. La sèrie, a més, combina dos nivells narratius. El primer, situat el 2018, en què s’esdevé la trama terapèutica de Homecoming, i el segon, uns quants anys més tard, en què el departament de Defensa investiga què és el que passava en aquell centre i la terapeuta treballa de cambrera en un bar de mala mort. Perquè l’espectador s’ubiqui fàcilment en l’espai temporal, el segon nivell de narració s’esdevé amb la pantalla quadrada i un marc negre com a contorn que potencia, en certa manera, elements de thriller. A nivell de realització és habitual que es fragmenti la pantalla i en l’ambientació de la sèrie hi ha elements visuals que semblen advertències al·legòriques per a l’espectador. Per exemple, la presència de les pinyes i dels pelicans (i el desagradable cant d’aquestes aus) sembla una manera de comunicar perill.

Homecoming són deu capítols d’uns vint-i-cinc minuts cadascun. Té un estrany clima relaxat, sobretot en els primers episodis, que contribueix poderosament a transmetre una atmosfera inquietant i misteriosa molt potent. La informació està molt ben dosificada per mantenir la tensió narrativa i tot sembla esclatar en el tercer episodi, quan comencem a entendre què és el més terrorífic d’aquesta sèrie. No es tracta tant d’una trama d’acció sinó de com s’està jugant amb la memòria dels protagonistes.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF