Les altres àrees metropolitanes de Catalunya

MANEL LARROSA
MANEL LARROSA

Catalunya és una gradació urbana des d’un centre dens fins a una perifèria poc poblada. Formem 947 municipis que són, sobretot, districtes electorals. Tenim 23 ajuntaments totalment viables en serveis, els més grans de 50.000 habitants, i 98 ajuntaments més entre 10.000 i 50.000 habitants, amb la possibilitat de gestionar la majoria de competències locals. Però en tenim 737 de menys de 5.000 habitants (i 89 més situats entre els 5.000 i els 10.000). El problema greu són aquests 737 (el 78% del conjunt), que s’haurien de recolzar en la seva comarca, mentre que els altres 89 (10%) ho haurien de fer només en part. Unes poques administracions comarcals resoldrien del tot el desequilibri entre àmbits electorals i de gestió (88% del municipis, una enorme majoria). El model seria França, amb una sistemàtica gestió mancomunada. I, és cert, els municipis es poden fusionar, com la Vall d’en Bas i la Vall de Boí, però la reforma de l’administració no pot esperar el ritme lent de la integració municipal. Només cal predicar que els serveis es gestionin en el llindar correcte i amb els recursos que cal. Per llei.

El caràcter dels municipis es rebla amb el de les seves comarques. Tenim més de la meitat de les comarques (23 de 42) amb una mitjana de 27.000 habitants, que podrien ser com ajuntaments. Només 23 institucions resoldrien l’administració dels serveis més complexos en més de la meitat del país. D’altra banda, comptem amb 11 comarques entre els 100.000 i els 200.000 habitants: del Segrià al Gironès, els dos Empordà i Penedès, l’Anoia, el Bages, Osona, el Garraf i la Selva. A aquestes cal afegir-ne 8 més de situades a l’entorn de Barcelona i el Camp de Tarragona, amb cinc per damunt dels 400.000 habitants.

En 19 comarques hi ha ple caràcter metropolità i és on calen polítiques de transport, economia, habitatge... i no només a l’entorn de Barcelona i Tarragona. L’ortodòxia només assenyala com a metròpoli l’entorn barceloní, però es tracta d’una qualitat estesa, una riquesa de país. Hi ha modernitat a tot arreu, no només al centre.

Les dues grans metròpolis de Barcelona i el Camp de Tarragona apleguen 5 i 3 comarques, respectivament. A la regió de la capital li cal una subdivisió basada en 3 realitats: el Barcelonès més el Baix Llobregat, els dos Vallès, i el Maresme. Tot i que algunes opcions puguin relligar el conjunt regional, la majoria de fets supralocals no són governables amb 127 ajuntaments junts. Seria una aberració, com tampoc és admissible l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), amb 36, però deixant tota la resta (91) com a perifèria sense govern. Cal subsidiarietat, no marginació.

A tot el país ens cal un únic sistema comú de representació als òrgans supralocals. Tot ajuntament ha de disposar de representació equilibrada a l’òrgan comarcal o metropolità, com hi és avui a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): cada municipi un vot, els més grans amb alguns més, però amb contrapès. Aquesta no és la fórmula vigent als consells comarcals, representats per partits i amb ajuntaments sense cap conseller. Sobre això hi ha un ampli consens.

Aquest seria un país metropolità a diferents escales en què Barcelona hauria d’exercir de capital en totes: els 14 milions de l’Euroregió, els 7,5 del país, els 7 dels principals corredors, els 5 de la regió central, els 3 de la ciutat contínua i, finalment, els 1,6 propis amb deu districtes.

Els dos poders de referència han de ser els municipis i el país mateix, la resta ha de ser supeditat. Ens cal aquella modernitat que han assolit les comunitat autònomes uniprovincials, amb uns ajuntaments ben relacionats amb el seu govern, sense intermediació de diputacions. Per això mateix, si bé no podem dissoldre les diputacions per mandat del Tribunal Constitucional, sí que les podem ajustar, i molt. El model a dos llindars assoliria una simplificació administrativa notable, perquè a tot arreu hi ha organismes supralocals mal plantejats que es poden absorbir. Tal com s’ha fet dins l’AMB, on ara escandalitza l’existència de la duplicitat del Consell Comarcal del Barcelonès. Però a la resta del país encara és pitjor.

L’enfortiment de comarques, sovint amb competències metropolitanes, alguna suma de comarques com a àrea metropolitana, i l’absorció de molts organismes precaris representaria un simple però gran pas. No obstant això, subsisteix un problema: molts polítics dels òrgans supralocals prefereixen viure sense gaires competències, per comoditat en el càrrec, encara que el món del seu entorn els demani governança. Hi topem diàriament.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF