EL GERMÀ PETIT

La Copa es pot salvar

Si bé la gestió i la protecció de l’humil futbol de formació ha de ser una feina prioritària entre totes les que pertoquen a la Federació Catalana, és lògic que molesti l’exercici de tauromàquia, executat per qui més solidari s’hauria de mostrar amb el seu objectiu, sobre una competició que es dessagna a estocades any rere any. Usar com a defensa l’indiscutible rendiment a la Lliga del filial reclutat per disputar la final és una prova més d’aquesta incomprensió, ja que, per a l’aficionat de les ciutats que acullen les finals, les visites dels equips B són regulars, gens excepcionals. És tan definitiu com simple comparar l’entrada a Montilivi dimecres passat amb la del vespre d’agost del 2012 en què l’equip de Tito Vilanova va entrenar-se suaument damunt la mateixa gespa.

La Copa Catalunya és, segurament, de les poques iniciatives federatives que sobreviu als successius inquilins de Sicília 93, 1r. El 1989, la junta d’Antoni Puyol va reanimar la primera Copa Generalitat, que enfrontava conjunts de Tercera, dissenyant un calendari de 140 partits i subvencionant-ne alguns costos. El triomf del Blanes sobre la Gramenet, al Nou Estadi de Palamós, va ser televisat, i revisar les imatges és viatjar a un temps en què l’exhibició i la defensa de l’orgull local a través del futbol pervivia, fins al punt que un llampat va intentar estomacar l’àrbitre Enríquez Negreira. Era un embrió d’un renascut campionat català que, des de l’edició següent, va incorporar els conjunts professionals. La fitxa de la final del 20 de maig del 1993, al Nou Estadi de Tarragona, té un gust utòpic. Cruyff va dirigir Busquets, Ferrer, Òscar, Koeman, Nadal, Maqueda, Amor, Stòitxkov, Salinas, Vucevic i Soler. Díaz Novoa va disposar Biurrun, Mendiondo, Sergio, Albesa, Mokh, Elguezábal, Santi Cuesta, Urbano, Ángel Luis, Lardín i Escaich. 13.000 espectadors van assistir a un triomf culer (4-3) que va tenir rèplica en la cèlebre maneta a Montjuïc del 1996, un 5 a 1 dels Pochettino, Javi García i Urzaiz als Abelardo, Prosinecki i Hagi. Quan l’Europa va liquidar el Barça al Miniestadi, dos anys després, Van Gaal va alinear Hesp, Reiziger, Couto, Bogarde, Roger, Amor, Giovanni, Pizzi, Jofre, Òscar i Mario, amb De la Peña i Xavi entre els suplents. Són convocatòries ja oblidades en un context en què, en cas que es reunissin, un símil de les patacades escapulades de finals de segle podria ser magnificat i usat, des del punt de vista del poderós, com la fona que comprometés, al marge de l’estabilitat esportiva, la imatge de les estrelles d’una multinacional de l’espectacle. Mai venç el petit, sempre perd el gran. Si la Federació i els clubs acorden que la Copa Catalunya ha de servir de mecanisme d’ajuda al futbol del país, però, convé recuperar llistes atractives perquè, ni que sigui per un cop, els cracs vagin al territori, i no viceversa com és habitual. Ens resistim a pensar que, per més compromisos comercials que calgui satisfer, es trobi el forat per viatjar a Hèlsinki o a Algèria però no per reservar dos dies de juliol o agost per jugar un quadrangular senzill de definir. Ara mateix, inclouria el Barcelona, l’Espanyol, el millor dels catalans de Segona i el vencedor d’una prèvia entre el pitjor dels catalans d’argent i el campió d’un torneig obert a tots els equips del país de 2a B cap avall, determinat la temporada anterior. Es pot argumentar que és una proposta complicada organitzativament. Però si es prorroga el model actual, un al·licient podria ser restringir la participació, sense cap connotació discriminatòria, als jugadors catalans o formats a Catalunya durant un període de temps determinat, premiant el millor equip del país amb futbolistes del país. I això significa els Xavi, Cesc, Sergio García o Casilla. Abans d’abaixar els braços a la gal·lesa (els clubs professionals de Gal·les no juguen la Copa del seu país, sinó la FA Cup anglesa des del 96), la Copa Catalunya es pot salvar.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF