Brexit, i ara què?

He de fer una declaració en benefici del lector. Soc partidari de la UE. En primer lloc, arguments genèrics. Mai serà possible un nou enfrontament a Europa com els que han assolat el continent des la caiguda de Roma, al segle IV, fins a les guerres 1914/1939. Quan n’hi ha hagut -per última vegada als Balcans del 1991 al 2001-, el conflicte ha quedat encapsulat perquè estava envoltat d’estats amb democràcia i estabilitat política que han contribuït de manera determinant a la pau. Mai més tornarà la guerra civil a Europa.

El mercat comú suposa un benefici econòmic immens sense el qual Europa no pot sobreviure econòmicament en el món global actual, i permet oferir als seus ciutadans un estat social superior al de qualsevol altre lloc del planeta. La lliure circulació de béns i persones a Europa és un benefici social que potencia la fortalesa de la Unió, una cultura basada en la diversitat i la col·laboració.

En segon lloc, arguments específics. Espanya ha rebut de la UE, del 1986 al 2015, 95.249 M€, l’equivalent al 20% del PIB de l’any 2000. Mai en la història de la humanitat hi ha hagut una transferència de fons entre estats tan gran. El Pla Marshall, del 1948 al 1952, va suposar 85.000 M$ de l’any 2000, repartits entre 16 estats -menys que l’aportació de la UE a Espanya.

Les polítiques de la UE en R+D, indústria, infraestructures, ensenyament i seguretat són superiors perquè són més eficaces i més estables que les espanyoles. On seria el corredor mediterrani sense la UE? On serien els centres de recerca a Catalunya sense els programes europeus? El sincrotró del Vallès? El centre de supercomputació?

L’administració de justícia als estats membres de la Unió és més neutra i equilibrada que l’espanyola. És una evidència provada pels fets. No existeix fora de la UE l’equivalent al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.

El dilema dels britànics és que una sortida de la UE els permet recuperar llibertat comercial i treure’s de sobre la feixuga reglamentació de la UE, però perden els avantatges del mercat comú. Perdran entre el 2% i el 8% del seu PIB en els propers 15 anys en funció del model de sortida. És cert que aquest inconvenient a curt termini es podria teòricament compensar a llarg termini amb la venda de serveis a la UE des de la desregulada economia britànica, de manera similar a com Singapur ho fa amb l’Àsia. Aquest ha estat un dels arguments a favor del Brexit, malgrat que la pèrdua a curt termini és segura i el benefici a llarg termini hipotètic.

Però aquesta sortida té dos grans problemes. Un a curt termini, Irlanda, i l’altre a mitjà termini, Escòcia.

La sortida del Regne Unit de la UE és determinant per a Irlanda del Nord. Si el Regne Unit surt de la unió duanera, la frontera entre Irlanda del Nord (part del Regne Unit) i la República d’Irlanda (membre de la UE) esdevé una frontera convencional. La pau aconseguida després de 30 anys de conflicte està basada en la desaparició d’aquesta frontera.

L’alternativa, que Irlanda del Nord -una part del Regne Unit- quedi dintre de la UE i la resta a fora és absurda. Si el Regne Unit queda temporalment dintre de la unió duanera per evitar la frontera d’Irlanda -solució May-, la seva sortida quan es produeixi ha de ser pactada. És el que ha rebutjat el Parlament britànic.

El segon problema és Escòcia. L’argument principal per evitar la secessió quan es va fer el referèndum era l’inconvenient que suposava per a Escòcia sortir de la UE. Ara l’argument és el contrari, i això dona força a l’independentisme escocès. En aquesta lògica la solució seria evident, independitzar-se del Regne Unit i quedar-se a la UE. La coherència els empeny a la independència.

El Regne Unit ha de contribuir a les decisions preses mentre era estat membre perquè la seva sortida no afecti negativament la resta d’estats membres. Així, ha de pagar a un club del qual ja no seria membre i el deute és de 40.000 M€ (no és menor). La UE ha negociat bé, de manera estricta. És un avís a la temptació de formar part “a la carta” de la UE, que si s’acceptés contribuiria a l’afebliment de la Unió. La duresa en la negociació de la UE està justificada.

El Regne Unit té dues alternatives: seguir el camí d’una sortida ordenada, però perdent sobirania i posant en qüestió la mateixa sortida de la UE -solució May-, o sortir-ne abruptament amb els inconvenients que això suposa. El Parlament britànic ha refusat la proposta de la primera ministra i no vol la sortida abrupta.

Si la negociació amb la UE es manté en els termes actuals, és possible que això porti a un nou referèndum una vegada conegudes les condicions i conseqüències de la sortida. El resultat seria probablement la permanència. Han triat un camí pel qual no hi ha bona solució, però si la decisió final passa per modificar la que es va prendre en referèndum, comportarà una erosió política important.

Per als que creiem en la UE, aquesta seria la millor solució perquè es mantindria la UE sense modificacions -el Brexit és un empobriment per a tots-. Suposaria una victòria política per a la Unió, que quedaria enfortida com a entitat política. Des d’aquesta òptica, la votació a la Cambra dels Comuns és un resultat que acosta la solució del problema perquè dificulta la sortida.

Cal determinació i magnanimitat a la UE, és a dir, donar més temps, sense cedir en res essencial. Són els polítics del Regne Unit els que tenen la responsabilitat de trobar la solució al problema creat per ells mateixos. Necessiten temps. Un sempre paga per les seves accions.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF