Publicitat
Publicitat

Europa vista des de Catalunya

Durant la segona part del segle passat el projecte de la unificació europea va ser un projecte molt engrescador, especialment a Catalunya. Va ser un projecte que, tot i avançar lentament, acomplia fites i tenia la mirada sempre posada en el pas següent. Aquesta dinàmica es va trencar ja fa més de deu anys. No es va aprovar el projecte de Constitució, només es van desenvolupar parcialment les previsions del Tractat de Maastricht i es va fer l'ampliació a 27 països sense haver consolidat abans els objectius comunitaris. Això ha fet que en molts llocs, i especialment a casa nostra, es perdés en part la voluntat d'integració europea. Just ara, quan hauria de ser més forta i més exigent que mai!

La crisi econòmica ha fet evident que una Europa unida, que per a molts era un desig, s'hagi convertit ara en una necessitat urgent. En canvi, el procés està perillosament estancat. La desesperant incapacitat de la zona euro de fer front als seus problemes financers de forma conjunta, amb la mateixa força i rapidesa que ho fan altres territoris amb monedes fortes, no és que sigui la causa dels nostres problemes, però sí que explica en part les dificultats per resoldre'ls. Aquesta manca d'unitat i de força és la que ha permès que siguin els mercats financers, molt responsables de l'origen de la crisi, els que hagin passat per sobre de les autoritats polítiques dels estats europeus i els que marquin la direcció i el ritme de les mesures actuals.

Per fer front a aquest nou poder, llevat que disposi d'alguns recursos naturals estratègics o d'una aliança forta amb el món financer, un estat ha de comptar amb una dimensió demogràfica i un pes econòmic que cap estat europeu té, però que tindrien, si volguessin aprofitar-la, tant la UE com la zona euro. Però no ho fan. Ni Catalunya, ni Espanya, ni cap país europeu (repeteixo, llevat de les excepcions) pot sortir de la crisi sense Europa. I cap podrà garantir el futur benestar del seus ciutadans quan entrin del tot en el nou escenari la Xina i l'Índia, amb un pes només comparable al de l'actual potència nord-americana. Un futur Estat Europeu -que, per reconèixer i mantenir la pluralitat nacional i cultural, només pot ser federal- sí que tindria un pes similar al d'aquests altres tres, i podria jugar un paper similar al d'ells, o superior, en les decisions globals.

En el cas de Catalunya aquesta necessitat d'Europa té una altra dimensió: facilitaria un replantejament de les nostres dificultats d'encaix amb l'estat espanyol. El pas de l'actual UE, que es basa només en un tractat intergovernamental, a una Europa federal, amb més transferència de sobirania dels actuals estats a la federació, i amb més pressupost federal, suposaria indirectament un alleujament automàtic d'alguns dels nostres problemes de relació amb l'estat espanyol. Una Europa que es vagi convertint en un estat federal resoldria sense proposar-s'ho moltes de les nostres dificultats.

Mirar més a Europa no vol pas dir que Europa ens hagi de resoldre el nostre problema, com alguns demanen. Tampoc que Europa sigui un obstacle per als nostres desitjos, com d'altres ens prediquen per fer-nos por. Crec que Europa segueix el procés amb una barreja d'interès, de preocupació i de discreció. Interès perquè coneix l'aportació de Catalunya a l'economia europea; preocupació per evitar que es desestabilitzi encara més la situació financera d'una part de la zona euro, i discreció perquè el que menys voldria és haver d'intervenir-hi directament.

Crec que això té algunes conseqüències. 1. Tot el que sigui reforçar la unitat europea i donar-li un caràcter federal afebleix el paper dels actuals estats i reforça el de territoris com el nostre. 2. No hem de patir pel que està escrit en els tractats, i encara menys pel que no hi és. Si el que es demana a la UE és conseqüència d'un pacte amb l'Estat, trobarem allà l'ajut necessari per canviar tot el que calgui, a fi de fer legal el que s'hagi acordat. 3. Si es provoqués un conflicte, crec que la UE seria molt reticent a fer d'àrbitre, però si ho fes, la pressió de l'estat espanyol (soci formal de la UE) sobre les institucions europees podria ser més eficaç que la nostra. 4. Per compensar aquest desequilibri, hauríem de fer tots els passos amb enorme escrupolositat democràtica i jurídica, de manera que si s'arriba al conflicte sigui molt clar que l'ha provocat l'altra part. 5. I, sense por però amb realisme, hauríem de valorar, i no amagar, els perills de cada pas que es faci.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF