CABARET POP

Quan no hi ha càmeres...

Urdangarin s’enfronta a la soledat més cruel i Alain Delon s’oblidava de l’homofòbia

“O jos que no ven, corazón que no siente”, deia la meva àvia quan amagava alguna cosa que s’havia comprat perquè s’hi havia gastat una mica més del que podia. Tenia la tàctica d’apartar l’adquisició durant un temps i treure-la quan considerava que passaria més desapercebuda. Tant hi feia que fos una vaixella com una brusa o un gerro. Sempre hi havia un moment en què l’ull del contrincant es despistava i era llavors quan calia aprofitar-ho. Així ho feia ella. I li funcionava...

Sembla que amb Urdangarin (02) ens estiguin fent el mateix. Que l’estiguin amagant un temps per treure’l i normalitzar-lo més tard, quan ja no recordem que aquest familiar directe del rei -de l’actual i de l’anterior- va anar a la presó a complir una condemna per malversació, prevaricació, frau, dos delictes fiscals i tràfic d’influències. Una llarga llista de delictes que a molts els va resultar poca cosa quan es va saber que implicaria menys de sis anys de presó.

Avui dia els mitjans han deixat de fer guàrdia a la porta de la presó i les notícies sobre l’exjugador d’handbol van a la baixa. L’expectació social respecte a tot el que està relacionat amb la humiliació a què ens va sotmetre la casa reial amb el cas Nóos sembla que s’ha esvaït, potser superada per tantes altres vergonyes made in Spain, com la sentència de la Manada o el judici al Procés. En qualsevol cas, que ja no es pari atenció a Urdangarin no vol dir que tot segueixi igual.

Segons unes filtracions aparegudes recentment a El Mundo i que citen fonts de la presó, la infanta Cristina (03), esposa-entregada que el visitava setmanalment, s’ha convertit en una esposa-quirúrgica que hi va només una vegada al mes. ¿Al desaparèixer l’atenció mediàtica han desaparegut també l’atenció i l’afecte? Vaja... El mitjà citat també diu que han descendit les visites de la seva família directa, que des de Vitòria no acaben de trobar el moment per anar-lo a veure. Unes absències que si de normal ja poden fer mal, estant en una cel·la a la presó de Brieva deuen ser doblement doloroses.

Triplement doloroses si tenim en compte que Urdangarin és en aquell penal d’Àvila -on viu completament sol perquè és només de dones- per fer un favor a tots els que públicament el repudien, la seva família política. No cal ni imaginar que tranquils que dormen a la Zarzuela sabent que el gendre emèrit no farà cap confessió comprometedora a cap company de mòdul en un dia de depre, ni se li faran fotos -com els va passar als presos independentistes, per cert-, ni se li faran fotos a la seva dona quan va o ve de veure’l... Amb tot, Urdangarin s’exposa a una condemna de presó que, a més a més, té la doble condemna de la soledat, que és un privilegi quan és elegida però un martiri quan és imposada. No vull imaginar què deu sentir quan passen els dies i veu que allí cada cop el visiten menys.

Tot i això, no passa per alt que aquesta suposada doble condemna d’Urdangarin -triple si hi comptem la seva irreciclabilitat social- pugui ser una doble presa de pèl per a la societat. Perquè si els mitjans ja no s’hi acosten, pocs el visiten per no donar-li actualitat al tema i no té companys de presó, ¿com podem donar fe que està complint una condemna com la que compliríem qualsevol de nosaltres? ¿Com podem saber que no gaudeix de privilegis? ¿No hi havia cap contraprestació per a ell quan va elegir una presó que no tenia res a veure amb ell? Resulta estrany... De moment el que sabem no és gaire esperançador per a qui dubti de com està anat tot allà dins: no s’ha aconseguit fer cap foto a cap visitant del convicte reial perquè se’ls habilita una entrada especial i no entren per la porta que utilitza tothom... En aquest nostre estat de Villarejos i màsters a dit, “ ojos que no ven, ja pots tremolar”.

Homòfobia diürna

També és molt llarga la distància entre la història oficial d’ Alain Delon (01) i la real, que hem descobert gràcies al documental Peret, yo soy la rumba, que es va estrenar divendres. Segons s’explica a la cinta, una nit el mític gitano del Raval a l’acabar una actuació va rebre un paperet de l’actor Alain Delon, a qui ara sabem que li agradava molt la rumba. El paper portava una inscripció amb un número de telèfon i un número d’habitació. Una anècdota sense importància per a aquell Peret (05) seductor dels anys seixanta però que resulta molt interessant avui dia que sabem que Delon és un homòfob declarat. No hem oblidat el que va explicar el 2013 en prime time a la tele francesa: “Sento dir-ho. No tinc res contra els gais que van junts, però per a mi això va contra la natura. Som aquí per estimar una dona, no per anar al llit amb altres tios”.

Quina gràcia li devia fer a Peret sentir aquelles tristes declaracions de l’estrella que un dia va ser Delon. No només perquè li havia tirat la canya obertament, sinó perquè es veu que la seva dona, Nathalie Delon, també ho va fer. La mateixa nit. Això sí, amb un número de telèfon i d’habitació diferents. No dormien junts ni quan s’estaven a un hotel.

No cal dir gaire més sobre la veracitat d’aquell matrimoni, doncs. Ni de la falta d’afecte que la pobra Nathalie devia patir, casada amb un home tan a favor de la natura com Delon. Almenys quan les càmeres estan engegades. Es veu que de jove era tan tan guapo que el van batejar la (04) masculina. Ara, amb tota la informació que tenim sobre la taula, potser li podríem dir simplement la Brigitte Bardot morena.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF