El mirall en què no ens volem mirar

El 7 de febrer es publicava el comunicat de Philip Alston, relator especial de l’ONU, sobre la situació de la pobresa i els drets humans a Espanya. El dictamen era clar: el creixement del PIB, l’augment de les exportacions, la reducció de l’atur i l’augment del salari mitjà que s’ha produït en el període posterior a la recessió econòmica no s’ha traduït en un augment del benestar i una reducció de la pobresa. Molt al contrari, la pobresa s’ha disparat en els últims deu anys: 1 de cada 4 persones -gairebé 1 de cada 3 nens i nenes- viu en risc de pobresa i exclusió social a casa nostra, i més de la meitat de la ciutadania té problemes per arribar a final de mes.

L’augment de la pobresa ha vingut de la mà d’un augment de la desigualtat: els ingressos de l’1% més ric de la població van créixer un 24%, mentre que els ingressos del 90% es van estancar. Són només algunes de les esgarrifoses dades que recull el comunicat. I és que, com deia Marshall Sahlins, la pobresa no és només “una determinada i petita quantitat de coses, ni és només una relació entre mitjans i fins; és sobretot una relació entre persones”. “Ha crescut amb la civilització, alhora com una envejosa distinció entre classes i fonamentalment com una relació de dependència”, deia.

¿Com hem pogut permetre que això passi? Philip Alston no té problemes per assenyalar la responsabilitat de les administracions públiques (estatal i regionals), que han contribuït a agreujar aquesta situació, i no només passivament -per la seva falta d’inversió i intervenció-, sinó també d’una manera activa: a través de la reducció de l’impost de societats, de tota mena de subvencions i deduccions a les empreses, d’uns impostos directes poc redistributius, de l’augment de l’IVA, de retallades i privatitzacions de serveis públics que no s’han revertit, i d’un sistema de rendes mínimes que, en algunes comunitats, sembla “intencionalment estructurat per excloure a la gent”.

Davant d’aquest panorama, el comunicat identifica una sèrie de reptes ineludibles en el camp de la política social, la política d’habitatge, la política fiscal, la política territorial, el canvi climàtic i l’administració pública. Entre les mesures que es proposen destaca la creació d’un programa estatal de rendes mínimes “adequadament finançat”, la inversió en habitatge social, la regulació dels preus del lloguer, l’ampliació del bo social tèrmic, la simplificació dels processos administratius per accedir a programes d’assistència social, l’increment de l’impost de societats i la inversió en prestacions econòmiques per a les famílies.

Les propostes del relator de l’ONU mereixen ser preses en consideració. Més encara, haurien de ser el centre del debat polític. El vicepresident segon, Pablo Iglesias, ha declarat a la comissió de drets socials del Congrés que el govern central té previst treballar en la línia de les seves recomanacions, augmentant la despesa social i millorant la seva eficiència. No obstant això, voldria apuntar un parell de qüestions que em semblen problemàtiques, tant en l’anàlisi del relator com en la recepció que ha tingut en l’esfera mediàtica i política.

En primer lloc, sembla donar-se a entendre que hem arribat a aquesta situació únicament com a conseqüència de la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat. No obstant això, ja fa algunes dècades que el model de desenvolupament espanyol -basat en privatitzacions, turisme, hostaleria, bombolles immobiliàries i endeutament privat- ha anat generant altes taxes d’atur i ocupació temporal, estancament de salaris i augment de la desigualtat. I les deficiències del nostre sistema de benestar també són prèvies a la crisi i a l’ austericidi, per molt que totes dues agreugessin la situació.

En segon lloc, si els nostres problemes de desigualtat i pobresa estan originats pel nostre model econòmic, és impossible que puguem solucionar-los intervenint únicament pel costat de la política social. Sense negar que és necessària, els seus efectes poden ser escassos, o fins i tot contraproduents, si no van acompanyats d’accions en el camp de la política econòmica i del mercat de treball.

Philip Alston sembla reconèixer això quan subratlla la necessitat de reformar el sistema fiscal. No obstant, sorprèn que en el comunicat no al·ludeixi al mercat de treball i a les polítiques laborals del nostre país. El sistema de benestar espanyol té un clar biaix de classe mitjana, però no només pel seu sistema impositiu poc redistributiu, com assenyala Alston, sinó principalment perquè bona part dels drets socials depenen de la participació prèvia en el mercat de treball.

En un país amb altes taxes d’atur estructural, temporalitat i precarietat, i amb sous molt baixos, és completament injust que el dret a l’existència depengui bàsicament de l’ocupació. Si volem mirar-nos al mirall sense desviar la mirada, és urgent canviar el nostre model econòmic i el nostre mercat de treball.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF