FLISTFLAST

La victòria del PSC llonza

Un dia vaig veure el futur. Fa set anys. Desembarco a la seu del PSC d’un poble de la Catalunya Twin Peaks. I veig el cadàver de Laura Palmer: una foto mida XXXLLL de Felipe González. Allà mateix m’adono que el PSC no té futur. Que acabarà sent només un tros de carn adherit a una falsa costella: llonza. El demà sempre arriba com una serra elèctrica famèlica. Però la matança va ser abans. Ho sentiu?

Bufet lliure de crits: “ La aparición de Felipe González fue correspondida con una estruendosa ovación, seguida por gritos de «Som i serem marxistes»”. 16 de juliol de 1978. Neix el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Fa 40 anys. Història de trossos de carn política empegada. Pega que no empega, però que sí que pega. Pega industrial antinatural: s’encolen els socialistes catalans i espanyols. Producte de laboratori de lobotomies de futur. Tot pensat. S’encolen: el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (Reventós, Obiols, Serra, Maragall...); el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (Josep Pallach) i la Federació Catalana del PSOE (Josep Maria Triginer). Un crim encara per explicar. Tensions. Plors. Dolors. I més coses que anirem sabent. Però tot acaba amb fotos de proto-Instagram de transició-pansició de rialla de cadàver de resina química liquat amb formol de taxidermista. Sobrevola el cel Felipe González amb capa de Superman d’americana de pana i mastegant truita de patates amb la forma de la pell de brau-frau. Se senten crits.

Als catalans els tornen a disparar amb silenciador de futur. Amb una rialla la mort és més dolça. Els tornen a enganyar. Es deixen enganyar. És un crim, no una relació de parella. Somriure glaçat de nova ingenuïtat no curada del primer secretari del PSC: Joan Reventós. Emocionat amb la fórmula de la nova Espanya: “ Un estado federal ”. Al·lucinant. Com aquells ovnis i extraterrestres fosforescents que inunden l’Espanya dels anys setanta. Uau! Hipnotitzat, Reventós va descrivint el cel promès d’homenets verds. Arriba una nova civilització. El periodista pregunta: “ Señor Reventós, ¿qué prefiere: socialismo federal o socialismo nacional? ” I, ell, galàctic, sideral, enlairat, li respon: “ No hay contradicción. La solución al problema de las nacionalidades sobrevendrá en el momento de la constitución de un gobierno de la Generalitat de Cataluña ”. I afededéu que s’ha vist el moviment extraterrestre al planeta Terra.

40 anys i aquell PSC de laboratori planificat des de l’Estat ha arribat al futur. El tros petit (Federació Catalana del PSOE) s’ha cruspit les altres dues parts (Congrés i Reagrupament). Uns pocs expliquen uns molts: la història de Catalunya repetida a qualsevol casa (Unió, per exemple). La cola industrial era mentida. Gat per llebre. No es pot empegar el que no es pot empegar. Com un misteri. Com un cadàver de Laura Palmer-Twin Peaks trobat en cada racó. El PSC primer va començar a morir als pobles de tot Catalunya. Es desenganxava. S’esmicolava. S’evaporava. Desapareixia. El Partit dels Socialistes de Catalunya passava a ser Partit Sense Catalunya. Es creien que el Baix Llobregat era Catalunya. I el cinturó roig desapareixia com un selenita invisible. Es difuminava i passava de roig socialista a taronja Ciutadans, a morat comú, a virolats calidoscòpics ERC, Junts per Catalunya... macedònia, allioli, coca de recapte. I, ara, el futur ha arribat. Un tret. Un crit. Un cos.

Apareix el nou PSC: Partit Som el que Convingui. El que tu vulguis. Una frontissa. Pega de nova generació. Un croissant. Un tall de síndria. Un sí. Un no. Un dubte. Una exclamació. Un tros sense cos. Una llonza. Un tall de carn al servei de la falsa costella. Un tros que nega el cos. El cos de tots. El cos d’allò que deia Pallach -i tots els socialistes catalans de tots els temps abans i després de Pallach-: “Un home no és lliure si el seu poble és esclau”. Aquesta és la matança. Aquest és el crim.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF