L’OBSERVADORA

A les urnes, ciutadans!

França és avui un mur de contenció del feixisme a Europa. No són unes eleccions més, ni el Front Nacional (FN) és una dreta respectable. Marine Le Pen s’aparta cosmèticament de l’FN i somriu forçada als debats. Es presenta com un lideratge nou, però és l’hereva d’una llarga tradició francesa que cal combatre i aturar sense menysprear la seva capacitat de seducció històrica en temps de crisi.

Fa dècades, el seu pare i fundador de l’FN, Jean-Marie Le Pen, va publicar un llibre titulat La France est de retour [França torna], en què es declarava portaveu d’una “dreta popular” també “social i nacional”. Per concretar, es definia encertadament a ell mateix com un nacional populista. El fenomen a França ve de lluny. Per a alguns historiadors neix fa més d’un segle, abans de l’afer Dreyfus (1887-1900). La qüestió és que ha agafat forma una nova dreta que desafia el partit conservador i es nodreix també de l’audiència de l’extrema esquerra, que desestabilitza el joc polític i mobilitza les masses. S’atribueix la representació del poble, qualificat d’honest, oposant-lo als polítics lladres i corruptes, a les elits. Una dreta extrema que encara busca imposar l’emoció del poble a la lògica elitista. Una dreta que es deia i es diu social i ofereix protecció als petits contra els poderosos. El nacionalpopulisme necessitava fa un segle i necessita ara tres elements: la idea de decadència de la gran França, els culpables (immigrants?, jueus?, Europa?, l’euro?, la globalització?) que roben França als francesos i un salvador. L’FN no intenta al segle XXI atrapar l’electorat burgès tradicionalista, sinó la França enfadada que reclama solucions ràpides i un retorn al benestar.

El rebuig a la globalització és avui el gran motor ideològic de Le Pen. Crisi econòmica, lliure comerç, i una multiculturalitat que dilueix l’essència cultural, que s’entén que debilita l’excepció francesa. Aquest és el caldo de cultiu del proteccionisme a la francesa.

Le Pen és l’ou de la serp. Irromp al cor de la democràcia francesa amb la brutalitat de la tradició política i familiar que encarna, però disfressada de líder respectable. La seva agressivitat hàbilment la fa jugar a favor seu definint-la com “l’expressió de la còlera de la minoria silenciosa”.

La filtració de les idees

El seu discurs és el de la mentida que no s’enrojola, del menyspreu, l’odi i l’amenaça, com es va veure en el debat televisiu amb Macron d’aquesta setmana. El candidat liberal és un exbanquer de 39 anys, tecnòcrata i gèlid, que no ha esvaït moltes incògnites sobre la seva capacitat de lideratge. Però la candidata del Front Nacional ha demostrat que no reuneix cap de les qualitats que es demanen a l’inquilí de l’Elisi.

La campanya ha sigut crispada i tramposa. Fins a l’últim minut hi ha hagut guerra bruta al que ja anomenen la fachosfera (de facho, feixista en francès). Insinuacions i campanya bruta contra Macron, publicades en mitjans americans pròxims a Trump, viralitzades a través de comptes russos que contaminen les xarxes socials i pronunciades per la mateixa Le Pen en ple debat televisiu. Robatoris de dades.

Le Pen expressa una realitat que Macron haurà d’afrontar amb enormes dificultats si guanya. Des dels anys 80 l’FN ha penetrat profundament en el terreny polític i molt més enllà de les seves fronteres ideològiques.

El 21 d’abril del 2002 Jean-Marie Le Pen va deixar fora de la segona volta el candidat socialista Lionel Jospin obtenint 4,8 milions de vots. El 23 d’abril del 2017 la seva filla va aconseguir-ne 7,6, superant no només el candidat socialista sinó també el de la dreta tradicional. El 2002 Jacques Chirac es va negar a debatre entre les dues voltes amb el líder de l’extrema dreta. No el volia tenir al davant, al mateix plató, perquè deia que contribuiria a la “banalització de l’odi i la intolerància”. En aquests anys les idees s’han fet fortes i han guanyat respectabilitat pública.

Respectabilitat

No es pot amagar el malestar i les angoixes socials que han fet pujar l’extrema dreta i que es tornaran a manifestar en la tercera volta que vindran a ser les eleccions legislatives del juny. França és un país amb un sector públic gegant i un deute insostenible. La pèrdua de drets adquirits -probablement insostenibles actualment- serà la batalla dels pròxims anys. De fet, el sector públic gasta el 56% del PIB.

Paradoxalment, aquestes grans dificultats arribaran a curt termini si Emmanuel Macron aconsegueix guanyar. L’alternativa és un govern autoritari, xenòfob i que acabaria amb qualsevol possibilitat de reforma de la Unió Europea. Una França de l’odi. Macron guanyarà si l’esquerra maximalista que ja va enviar Lionel Jospin a l’infern i a Jean-Marie Le Pen a la segona volta presidencial davant de Jacques Chirac es tapa el nas i va a votar. La reforma econòmica a França és inevitable, la reducció del sector públic imprescindible, els francesos hauran de votar i deixar-se governar amb el cap o amb el fetge. Així de difícil és la tria en temps de ràbia. Així de perillosa per al conjunt d’Europa.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF