L'OBSERVADORA

Pinzellades

Rivera, el líder minvant

Ciutadans és el partit que creix i que veu com el seu líder minva. Calia que arribés Manuel Valls perquè bona part de l’establishment econòmic i periodístic espanyol veiés escurçar-se l’altura política d’Albert Rivera en comparació amb la capacitat de fer política de Valls per afavorir els seus interessos gestionant mals resultats. Ciutadans està en crisi per la suma de la crisi interna que ha provocat el seu escorament a la dreta i el deteriorament de la percepció externa del partit. L’erosió de les perspectives de Ciutadans és un tema d’expectatives i un dels fruits de la corrosiva personalitat de Rivera. Mai Ciutadans havia tingut tants vots en unes eleccions generals, però les expectatives i la megalomania del lideratge únic han convertit un bon resultat en una trampa. Ciutadans, que el 2016 va obtenir el 13% dels vots i 32 escons, té avui el 15,8% i 57 escons, però el seu líder volia fer saltar la banca i s’ha quedat lluny de complir els seus objectius. Rivera està convençut que serà president del govern espanyol i fa temps que la seva aposta ja no és liderar un partit frontissa més o menys liberal capaç de formar governs decantant majories sinó desbancar el PP com a partit hegemònic per disputar el poder no ja al PSOE sinó a Pedro Sánchez, a qui ha convertit en una mena d’obsessiu espantall. Si el factor humà pesa en política, en el cas de Rivera cau com una tona damunt de la seva capacitat de negociació no només amb Sánchez sinó també amb Valls, amb qui la comunicació des de les respectives talaies no ha fluït. Rivera ha decidit, al marge d’Arrimadas, trencar amb Valls a Barcelona i aliar-se amb Celestino Corbacho, evident punta de llança de la nova política mundial. Entre els comentaris de l’ex primer ministre francès, un de molt encertat: “Una successió de canutassos [declaracions ràpides a la premsa a peu dret] no és una proposta política”. Els pactes de Rivera amb Vox són el límit que ni Macron ni Valls poden ni volen traspassar. Coneixen molt bé els costos democràtics que té donar una pàtina de respectabilitat a la ultradreta.

Ho tornarem a fer

Què exactament? Qui? Com? Quants? Són les preguntes que bona part de l’opinió pública i tota la classe política catalana intenta respondre’s. Ningú no sap quina serà la reacció a la sentència, ni tan sols el grau d’indignació que aixecarà o la duresa que tindrà i com serà de difícil digerir-la. Diferents líders de diferents partits catalans coincideixen en la preocupació per un possible “desbordament” de la indignació i per la manca de lideratge per canalitzar-la. Sobiranistes i federalistes es pregunten quina serà l’opció que presentarà el president Torra més enllà de “no acceptar” la sentència i quin és el significat concret de la frase. El president ha tendit a envoltar-se d’un nucli assessor petit, i la seva bonhomia no és permeable políticament ni per al seu propi Govern, que en paraules de més d’un actor de primera línia és considerat “imprevisible”. La intervenció en l’agitada formació de govern a Santa Coloma de Farners no l’ha ajudat a millorar el reconeixement de la seva autoritat presidencial ni dins ni fora del Govern.

La revolució sexual

Era violació i el Tribunal Suprem ha demostrat que els fets del juliol del 2016 es podrien haver interpretat d’una altra manera des del principi. Avui les nenes i les dones estan més protegides dels violadors per la justícia, tot i que la revolució sexual està pendent. Encara cal suportar violència, menyspreu, abusos de poder, la interpretació de l’acostament sexual com un acte de possessió masculina. Ahir mateix quedava en evidència quanta ronya mental hi ha en l’esfera pública. El líder de Vox a Andalusia, Francisco Serrano, exjutge, considerava la sentència fruit de la pressió mediàtica i social “de la turba feminista supremacista” i acabava el seu argument amb una perla: “La relació més segura entre un home i una dona serà únicament la prostitució”. L’exabrupte connecta amb la sexualitat més reprimida i retorçada de la carcúndia. Diners, poder i capacitat de fer allò que es vulgui amb una dona. Precisament aquells que diuen venerar la dona i la feminitat són els que la consideren una mercaderia. Però no és només Vox. ¿Recorden la marquesa de Casa Fuerte, la que pot acabar encara sent portaveu del PP al Congrés malgrat els pèssims resultats electorals a Catalunya? ¿Recorden com ironitzava en campanya sobre si calia “anar dient que sí fins al final”? Doncs el Tribunal Suprem ha decidit que una violació en grup a l’entrada d’una casa de matinada retenint una jove i penetrant-la en deu ocasions és una violació penada amb quinze anys. La resta, en paraules de la mateixa marquesa, són “ bobadas ”.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF