Jo vull ser rei

El Tribunal Constitucional ha resolt que no podem criticar el rei al Parlament de Catalunya, perquè "la persona del rei és inviolable i està exempta de tota responsabilitat pels seus actes". Quina sort, tu. Ser inviolable vol dir, ras i curt, que pots violar la llei sense conseqüències. Felip pot fer el que li surti del nap, que no haurà de passar comptes (perdó per haver dit “nap”, potser hauria hagut de dir “reial i graciosíssima pastanaga”).

Si la figura de Felip és inviolable, entenc que no podem fer broma –al Parlament– d’aquella sopa que es van menjar en públic tots els membres de la dinastia, servida per na Letícia (tres viatges, amb tres plats, de la taula auxiliar a la principal) per fer-se els senzills. Però ¿podem pensar que la institució monàrquica és masclista perquè els homes, com Felip o son pare, tenen més sou i més inviolabilitat que Letícia i la sogra per obra i gràcia dels testicles i el penis? ¿És també inconstitucional, pensar-ho? ¿Els parlamentaris estan obligats moralment a pensar que és bonic que els Borbons siguin els nostres amos inviolables per obra i gràcia de Francisco Franco, que, després d’assassinar, depurar i empresonar qui li va donar la gana, va designar un successor inviolable? ¿Quina és la diferència entre les crítiques que tolerava Franco i les que tolera Felip per obra i gràcia del Tribunal Constitucional?

Ser rei a Espanya, doncs, és com tenir molts 'followers' a internet, i encara més 'haters', però tots silenciats i blocats. Tornem a l’època del 'Persones humanes', quan, envejosos, anàvem a Anglaterra a veure la sagnant obra de teatre 'La reina i jo'. Ens pensàvem que Espanya ja s’havia homologat, però no. El Tribunal Constitucional li arranja una vida plena de 'likes', de "M’agrada", de 'gifts' llepons.