Sense resposta a Trump

ALIATS. Els europeus s’encomanen a l’esperit d’Hèlsinki. Potser la destresa mediadora dels finlandesos pot aportar alguna certesa a una cimera imprevisible. Donald Trump oferirà a Vladímir Putin la fotografia que certifica la fi de l’aïllament simbòlic de Rússia després de l’annexió de Crimea. Dos líders units en el menyspreu a la Unió Europea i en la retòrica de la caça de bruixes que segueix el rastre de la ingerència electoral russa als Estats Units. Putin acaba de tancar la gran operació de rentat d’imatge exterior i exhibició de poder de consum intern que ha estat la Copa del Món de futbol. Trump ve d’una prolífica setmana europea que li ha servit per ofendre Angela Merkel i Theresa May; amenaçar l’Aliança Atlàntica; declarar la UE “enemiga comercial” dels Estats Units, i alimentar l’extrema dreta assegurant que l’impacte de la immigració a Europa “està canviant la cultura i és molt negatiu”.

Occident s’esquerda. El mateix Trump que va marxar del G-7 insultant els seus aliats tradicionals diu que potser ha arribat l’hora que Rússia torni a l’organització dels 7 països més industrialitzats del món, d’on va ser expulsada per la seva ingerència en el conflicte d’Ucraïna. Abans fins i tot de la trobada amb Trump, Putin ja es pot sentir guanyador. Els seus adversaris estan cada cop més distanciats.

INCOMPRENSIÓ. El president dels Estats Units ha ofert una exhibició més de la seva política feta a partir de la creació de conflictes: provocar el xoc abans d’arribar i després penjar-se la medalla per haver desactivat una crisi que ell mateix havia encès. És el mètode Trump. El 2016 l’OTAN era una organització “obsoleta” per a l’encara aspirant a la Casa Blanca. Avui presumeix d’haver aconseguit que els aliats europeus augmentin el seu pressupost militar, sota l’amenaça de desmembrament si els Estats Units es retiren de l’organització atlàntica.

Angela Merkel ha respost amb fermesa a les acusacions de Trump; May, amb adulació -venuda a la necessitat d’un acord comercial transatlàntic post-Brexit-, i la UE, encarant una guerra comercial amb imposició d’aranzels. Ningú ha trobat encara la fórmula per contrarestar Trump. La tradicional incomprensió transatlàntica s’ha convertit en una agressiva hostilitat que amenaça la ja prou malmesa estabilitat europea.

PODER. Les escaramusses polítiques del president nord-americà fan molt soroll. Copen l’agenda i els titulars, però no poden amagar la realitat. Washington i els seus vells aliats s’empetiteixen al món. El poder s’escampa més enllà d’Occident.

Cada vegada és més complicat saber qui paga, qui regula i qui dirigeix aquest món amb nous poders, nous actors i amb la legitimitat dels organismes internacionals tocada.

“El lideratge global depèn del poder de l’estat, però també de l’atractiu i la legitimitat dels ideals i principis que representen i projecten les grans potències”, escriu John Ikenberry, professor de relacions internacionals de Princeton, a l’ Anuari del Cidob, que s’acaba de presentar. Quines són les grans potències que poden representar els valors del món d’avui? ¿És la prepotència de Trump, Putin i Erdogan el que definirà aquest moment?

El poder és cada vegada més difús. Però el seu centre de gravetat ideològic s’aferra cada cop més a la força i menys a la legitimitat dels principis.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF