Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D’EUROPA

L’esquerra de Valls i Renzi

Una nova esquerra governa França i Itàlia. La de Manuel Valls i Matteo Renzi. Un socialisme que es considera reformista. La dreta de l’esquerra, la que ha exercit amb mà dura fins a guanyar-se el sobrenom de “Sarkozy socialista” -com qualificava el setmanari The Economist el nou primer ministre francès- i la que és capaç de ressuscitar políticament Silvio Berlusconi per pactar-hi una reforma electoral. Tots dos es declaren admiradors de Tony Blair i Bill Clinton. Són joves i ambiciosos, controlen la retòrica i han sabut fer-se populars. Renzi s’esforça per parlar com l’italià del carrer. Valls, en canvi, s’ha guanyat el suport dels votants exercint l’autoritat.

La premsa britànica ho ha interpretat com el retorn de la tercera via que Blair va defensar el 1997 en un discurs a la City de Londres amb el seu “El que importa és el que funciona”.

És el possibilisme que ja aplica l’esquerra escandinava de la primera ministra danesa, la socialdemòcrata Helle Thorning-Schmidt, que assegura que ha trobat la fórmula correcta per “redreçar el país” a través de reformes “bastant dures” -retallar ajudes socials, aprimar el sector públic i aplicar més rigor fiscal- però admet que encara no ha aconseguit “ser popular” amb aquestes polítiques. Des del 2011, Thorning-Schmidt ha hagut de retocar el seu executiu fins a sis vegades. L’última va ser a principis de febrer, quan sis ministres del Partit Socialista li van dimitir després que el Parlament danès aprovés l’entrada de Goldman Sachs en l’accionariat de la principal empresa pública d’energia.

El president francès, François Hollande, ha volgut compensar la tria de Manuel Valls -i el seu discurs sobre el “realisme econòmic” i les “responsabilitats individuals”- amb el nomenament d’un crític de la globalització com Arnaud Montebourg al ministeri d’Economia, que es va estrenar en el càrrec declarant-se un “activista del creixement” i lluitador “contra la recessió i l’austeritat”. També el nou ministre de Finances, Michel Sapin, s’ha afanyat a demanar més temps a Brussel·les per complir l’objectiu de reducció del dèficit.

La Comissió Europea -que entre crítiques mútues ja ha donat dues pròrrogues al govern francès- veu com li trontollen els càlculs fets. Només uns dies abans de la debacle de les municipals franceses, una reunió al màxim nivell a la seu de l’executiu comunitari intentava acordar un nou paquet de reformes pendents. “Ara esperem la primera escena del segon acte de la mateixa òpera”, deia un alt funcionari de la Comissió divendres. Demà, Michel Sapin serà a Berlín. Primer duel. Dimarts, el nou primer ministre intervindrà davant l’Assemblea Nacional. Serà el moment de valorar si realment França continua interpretant la mateixa peça o bé si Hollande ha passat la batuta a un nou director d’orquestra.

Lluita en dos fronts

El nomenament de Valls obre “una nova fase en la legislatura socialista” -assegura Gérard Grunberg, analista del socialdemòcrata Policy Network- que a partir d’ara “haurà de lluitar en dos fronts: contra l’oposició conservadora i contra la seva pròpia vella esquerra”.

Encara s’ha de veure si l’agenda reformista de Valls serà tan ambiciosa com la de Renzi. L’italià, que es va estrenar en el càrrec qualificant el pacte d’estabilitat de “pacte d’estupidesa”, ja s’ha compromès a complir “tots els objectius” del seu govern.

L’Hollande defensor del creixement, que en arribar a la presidència de la República va vigilar prou per no exercir de cap de files dels països rescatats, ara està totalment aïllat, amb l’etiqueta de mal alumne que Brussel·les li ha penjat al coll fent-se cada cop més i més pesada. Potser en els seus càlculs estratègics el president francès també va visualitzar aquestes semblances relatives entre Valls i Renzi. Anar del bracet de Roma en el discurs antiausteritat seria una bona taula de salvació per a una França que continua preocupant els seus veïns del nord i que ha decebut els del sud. Avui és Matteo Renzi qui dubta de si li convé aliar-se amb un país afeblit.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF