La legitimitat de la utilitat

L'Espanya sorgida de la Transició es legitimà en la utilitat. La monarquia constitucional se sustentava damunt d'aquesta paret mestra. La legitimitat de la utilitat (ho escrigué Paul Preston a El triunfo de la democracia en España ) explicà l'acceptació majoritària, molt majoritària també a Catalunya, de la figura del rei Joan Carles i de la Constitució. Gran part de la societat espanyola contrària al règim del general Franco, representada pels partits protagonistes de les grans evolucions polítiques de finals dels setanta i de la dècada dels vuitanta, acceptà de bon grat el rei i s'emmotllà al pacte constitucional per la virtut associada a la utilitat: ser útils per construir la democràcia, ser útils per superar la crisi econòmica i social, per controlar l'exèrcit i els ultres; ser útils per reconèixer les diferències nacionals en el si de l'Estat, per bastir un present possible i un futur pròsper per a les generacions que havien de venir.

Tot això es va esdevenir en un moment que avui, vist amb la perspectiva que donen els anys, hauríem de ser capaços de valorar en la justa mesura. Cal situar-se als anys setanta per copsar la dificultat del camí seguit. Vist d'ara cap enrere, el camí apareix fressat. Vist des del lloc on era Espanya aleshores, el camí va haver de ser artigat amb més coratge del que sembla, contra el conjunt d'impediments que el general i els seus sequaços havien instituït per fer impossible una transició democràtica cap a una Espanya que refés d'alguna manera el que la guerra i la dictadura havien destruït i assassinat.

Josep Benet m'explicava l'emoció amb què compartia escó a Madrid amb un membre d'UCD que havia lluitat a l'altre costat de la trinxera durant la batalla del Segre, l'any 38. Havien passat quaranta anys. Molt de temps, i no gaire, segons com es miri. Cal recordar quin era el soroll de sabres d'aleshores, i fins a quin punt ETA posava pressió a la democràcia naixent amb les seves accions armades. Enmig d'aquell escenari complexíssim, la legitimitat de la utilitat s'imposà de manera absoluta. Aleshores hi havia un somni compartit, una esperança molt potent i, per tant, un sentiment positiu entorn de les possibilitats de fer efectiu el somni de tothom.

Penso que el deteriorament brutal del darrer moment de Felipe González, combinat amb una no gens innocent ni irreflexiva pressa de José María Aznar per tancar la Transició, així com amb la feblesa dels governs Zapatero, ens han dut a la defallença colossal per la qual passa Espanya. L'Espanya d'avui no ha estat digna de la Transició. Espanya ho sap. D'aquí la defallença i la desesperança imperants.

La defallença d'Espanya arriba a Catalunya molt amplificada. La crisi del sistema de finançament i de reconeixement nacional, producte del camí obert pels governs espanyols dels anys noranta i del tombant de segle, han derivat en una crisi constitucional irresoluble. La Transició és morta, i amb la Transició, la possibilitat d'un somni compartit per tots els espanyols. És a dir, la possibilitat mateixa d'Espanya tal com va ser pensada aleshores. Espanya no és útil a tots els espanyols. No ho és com a tramoia constitucional ni per garantir una assignació justa dels recursos generats. No ho és tampoc per incorporar-hi totes les realitats nacionals en peu d'igualtat. Des de la perspectiva espanyola l'error més dramàtic va ser tancar la Transició tancant el procés autonòmic. L'èxit del procés no era l'objectiu, sinó el camí que s'anava fent, d'una manera bastant semblant, per cert, amb el que passa amb el procés europeu.

A Catalunya el desastre ens arriba per duplicat: com a fallida econòmica i com a fallida institucional. La inutilitat de l'Estat es magnifica perquè enlloc com aquí no es posa de manifest que l'Estat ens és un llast definitivament inassumible.

Per acabar-ho de complicar, la crisi, la defallença d'Espanya, i de retruc la de Catalunya, obren la porta a l'altermundisme demagògic concebut als barris benestants, emparat per la ràbia justificadíssima de les persones més castigades per la crisi, alimentat acríticament en algunes plataformes mediàtiques, tribunes assedegades, per cert, de noves legitimitats. La conseqüència és que el carrer sembla que s'imposa a les institucions representatives de la democràcia parlamentària. Un altre cop la legitimitat de la utilitat: si ni Parlaments, ni governs, ni institucions no serveixen, són inútils per acabar amb el que està passant, la societat busca sortides.

¿Hi ha algú que pensi en tot això? En el cas de Catalunya veiem com per exemple el príncep ens visita més sovint que abans. La legitimitat no tornarà per la via dels gestos, sinó per la via de la utilitat.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF