Vincles

He començat a escriure aquest article diverses vegades, i no me n’he sortit. He estat donant tombs a la sociologia, a l’economia, a la història. He mirat de parlar de les barriades despersonalitzades, de les escoles segregades, de la falta d’esperança i dels efectes positius de l’ascensor social. Al final, però, m’he adonat que estava dient el que s’ha dit sempre, el que és fàcil de dir, perquè no sabem què dir. Quan algú nascut aquí, crescut aquí, educat aquí, es fa esclatar al check-in d’un aeroport, o a l’estació del metro, ens està dient que vol assassinar tota l’escala social: “No m’importa si vas en avió o en metro, ets el meu objectiu”. I no tenim altres explicacions que les de sempre.

Dissabte passat vaig ser a Ceret, al Vallespir. Hi vaig anar amb l’Ignasi, el meu fill petit. ¿Hi heu anat darrerament? A Ceret tot sembla estar posat a lloc: l’Ajuntament, el passeig (en diuen La Passejada), la muralla, el riu, el casc antic, els eixamples, els equipaments... Cal anar a Ceret de tant en tant perquè és una de les aturades culturals i paisatgístiques més importants del nostre país.

Aquests dies Ceret acull una exposició imprescindible de fotografies de Joan Vehí fetes a Salvador Dalí durant més de trenta anys. Si aneu a Ceret dissabte que ve (a una hora i mitja de Barcelona, tot autopista), passeu per l’espai de la Capelleta, a tocar de l’Ajuntament, i gaudireu d’un espectacle artístic i memorialístic únic, just a la ciutat en la qual Salvador Dalí va decidir ressuscitar l’any 1966, tal com ens va explicar el periodista Josep Playà. Els vincles entre Ceret i la història de l’art nacional i mundial no comencen ni s’aturen en Dalí, esclar: Manolo, Picasso, Miró, Maillol... però també Matisse, Max Jacob, Juan Gris... Tots ells vivint a -i vivint amb- Ceret. Vivint, per tant, amb nosaltres. Vincles i més vincles.

A Ceret, dissabte, hi ha mercat. Un dels més importants de les comarques del nord del país. Hi trobareu des d’un cistell de vímet fins a formatges de la màxima qualitat. El jovent hi ven productes per finançar-se el viatge de fi de curs i, esclar, els artistes locals hi treuen les darreres produccions. El mercat de Ceret és una excusa magnífica per asseure’s al Grand Café, on Picasso s’asseia a badar. Un lloc únic per conversar, per llegir el diari. Vincles i més vincles.

A dos quarts de tres, a l’estadi municipal, que és a dos-cents metres del centre del poble, a la carretera de Morellàs, hi ha rugbi. El Céret Sportif juga a la Segona Divisió francesa. L’any passat va fer cent anys. Catalunya és una potència mundial en rugbi. El rugbi català farceix la selecció francesa, omple estadis i sobretot forma infants que esdevenen persones crescudes en l’ètica de l’esport d’equip. L’estadi s’omple de colors i dels crits dels ceretans, i de la gent vinguda dels altres pobles i ciutats de l’entorn: Prada, Prats de Molló, Tuïr, però també Seta, Leucata o Tolosa. Persones anant amunt i avall, compromís, vincles i més vincles.

El Vallespir és la comarca de la Catalunya adscrita a l’estat francès en la qual el coneixement i l’ús del català és més alt. Malgrat tot, el català ha deixat de ser una llengua d’ús familiar a França. No ens hi podem resignar. Sobretot quan hi ha persones, compatriotes nostres del nord, que, de manera conscient, militant, lluiten (no és una metàfora) per seguir fent del català una eina d’ús social i cultural, una eina de prestigi en aquell racó de França, al bressol històric del nostre país. Així, La Bressola i l’Escola Arrels, però també escriptors com Joan-Lluís Lluís o Joan Daniel Bezsonoff, haurien de ser més promocionats, més mimats que tots els altres, pel paper de vincle que desenvolupen entre nosaltres. Vincles i més vincles.

A Ceret hi podeu dinar molt bé i a bon preu. Podeu anar a Cal Bisbe, a la plaça Soutine número 4, on us atendran en català i en sortireu més que satisfets. A Cal Bisbe hi ha bon vi, i una bona conversa sempre a punt per ser encetada. Sortint del restaurant podeu anar al Museu d’Art Modern, on, al marge de l’exposició permanent, trobareu una exposició antològica de l’obra de Maria-Helena Vieira da Silva, la pintora portuguesa establerta a París, de qui tan sols per llegir el seu testament val la pena agafar el cotxe i pujar a Ceret: “ Je lègue a mes amis [...] un vert Véronèse pour la memoire du printemps ”. Vincles i més vincles.

Perdoneu-me. No sé escriure sobre els atemptats. Ni sobre el que fa que l’odi s’imposi en certs esperits. Només sé que ningú no mata allò que estima profundament, sincerament. Ningú no destrueix allò a què se sent vinculat. ¿I si el repte d’Europa fos regenerar el vincle, tan menyspreat, de l’esperit? Vincles, sí, més vincles.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF