Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Hi ha una majoria al Parlament

Les eleccions tenen conseqüències per als partits, per al govern del país i per al país mateix. De les dues primeres, aquest diari en va ple avui i no és qüestió de repetir-se, més enllà de remarcar la derrota política del partit que ha guanyat les eleccions. Mas se la va jugar, les va avançar, va demanar una majoria excepcional i al final ha retrocedit als 50 escons, que és un resultat que no s'havien atrevit ni a somiar els seus adversaris, sobretot els partits adversaris espanyols.

Pel que fa al govern, amb els resultats d'ahir a la nit, trencats els ponts amb el PP que van permetre la governabilitat el 2010, Convergència ho té ara encara més difícil per trobar qui li aprovi uns pressupostos que la reducció del dèficit fixada per al 2013 convertiran en una nova i dura prova per a Catalunya. Tota la sintonia nacional amb l'Esquerra de Junqueras és dissonància en qüestió de retallades. I aquí sembla que s'acaben les opcions, perquè més enllà d'això només hi hauria el PSC de Navarro, però aquest és un terreny absolutament desconegut. És l'hora de la política, començant per Mas i Junqueras, que hauran de fer d'estadistes sense estat.

I queda el país. Queda la Catalunya que aquest matí es pregunta què se n'ha fet d'aquelles flors de l'11-S, quan una manifestació milionària va crear la convicció que havíem fet un pas irreversible perquè una majoria identificava la independència com la manera de sortir de la crisi social i nacional. La manifestació de l'11-S va convertir Catalunya en un subjecte informatiu internacional: " Catalonia's call for secession ", va titular la revista Time aquella setmana.

I la realitat d'avui és que al Parlament hi ha les mateixes proporcions a favor i en contra de la consulta que abans-d'ahir. I que als ulls del món, desinflat el líder de la consulta, es desinfla la possibilitat que Catalunya piqui a les portes d'Europa amb un fort liderat en solitari.

Però per més que avui Madrid respiri alleujat i els mitjans retirin els seus enviats especials a Barcelona, a Catalunya s'ha operat un canvi consistent en la substitució del nacionalisme per la naturalitat amb què molts catalans han trencat sentimentalment amb la idea d'Espanya i la seva vertebració en un estat autonòmic. I aquests catalans han repartit els seus vots entre CiU, ERC, ICV, la CUP i SI, encara que aquest darrers no hagin obtingut representació.

S'entén la frustració d'Alfons López Tena quan diu que Catalunya ha votat pel no a la independència i per la seva extinció. Però s'equivoca. Perquè hi ha una àmplia majoria al Parlament enviada per catalans que no renuncien al somni d'una Catalunya lliure. I la pluralitat amb què han votat demostra que el sentiment és transversal, que és el que li passa a qualsevol país del món: que gent d'opcions ideològiques molt diferents coincideixen en el sentiment nacional.

La política té tendència a la complicació i més en un país amb doble eix, com el nostre, però tan irresponsable seria ignorar que el camí cap a l'estat propi va quedar tocat ahir a la nit, com oblidar els vots de tots els catalans i catalanes que el desitgen i no estan disposats a abandonar.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF