L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Un curtcircuit al Congrés i al Senat’

"Presos ocupant els mateixos escons que Sánchez, Casado o Rivera: una imatge que, com més busqui la repressió, més li esclatarà el problema a la cara"

Avui és un dia molt important, més important que no sembla. Amb l’arribada dels presos polítics, aquest matí, al Congrés i al Senat, convertits en diputats i senadors, s’ha escrit la primera pàgina d’un temps nou per a Espanya i per al sobiranisme català.

Perquè, avui, el que ha passat és que l’absència de tants anys d’una negociació política amb Catalunya, la violència policial de l’1 d’Octubre, l’”A por ellos” del rei Felip de Borbó, la presó i l’exili, i totes les humiliacions d’aquest any i mig han acabat d’explotar directament al cor del sistema polític espanyol. Ja van entrar al poder judicial (al Tribunal Constitucional, primer, i al Tribunal Suprem, després), però és que això, avui, ha arribat al Congrés i al Senat.

Avui Junqueras, Sànchez, Rull i Turull han entrat al Congrés a buscar la seva acta de diputats, i Romeva ha entrat al Senat a recollir la de senador. Demà ocuparan els seus escons a la sessió constitutiva de les cambres. Demà passat veurem si les meses els suspenen o no, però res impedirà que, entre avui i demà, tot el món vegi el problema que té la democràcia espanyola: uns polítics acusats de rebel·lió (sense armes ni violència de cap mena!) han tornat a ser votats pel poble i entren de nou a les institucions a ocupar un escó. I espereu-vos, diumenge, a les municipals amb Quim Forn i a les europees amb Puigdemont, Comín i Ponsatí, i amb Junqueras guanyant un escó al Parlament Europeu, tal com explica avui el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo en el seu article, titulat ”El moment Puigdemont”.

Presos i exiliats votats democràticament ocupant els mateixos escons que Sánchez, Casado o Rivera és una mena de curtcircuit en el sistema polític espanyol que fa més evident que mai la necessitat d’una negociació política. Ja pot anar dient la dreta nacionalista espanyola que és una vergonya que els presos entrin al Congrés, que l’independentisme és aquí per quedar-se, i potser Espanya necessita veure una imatge com la d’avui, i més encara la de demà, per començar a ser conscient que com més busqui la repressió més li esclatarà el problema a la cara. ¿Espanya pot viure així? Sí, però és molest, sobretot als ulls d’Europa.

Un últim apunt. Crec que, a aquestes altures, la majoria de la gent que va defensar les urnes l’1 d’Octubre sap que la independència no és per demà. Ni tan sols el referèndum. Potser demà passat els diputats electes, ja convertits en diputats, tornaran a la presons i fins i tot seran suspesos. El problema no farà més que agreujar-se. A aquesta etapa nova que ha començat avui encara li falta l’apoteosi, que serà la sentència, i la sentència no arribarà fins al setembre o l’octubre. Per tant, a tots aquells que es pregunten “Això com acaba?”, em permeto de suggerir-los que es preguntin “Això com continua?” I que continuïn, sens dubte, diumenge a les urnes.


Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.


I que tinguem un bon dia.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF