THE NEW YORK TIMES

Merkel se’n va. I ara què?

Per a molts alemanys, encara es fa difícil imaginar un govern sense la cancellera

El principi del final de l’era Merkel ja és una realitat. Dilluns Angela Merkel, cancellera alemanya durant tres mandats, va anunciar que abandonava la presidència del seu partit de centredreta, la Unió Democratacristiana, i que no es presentaria a la reelecció el 2021.

La notícia no va agafar totalment per sorpresa l’opinió pública: els alemanys han alternat els precs i la por que es produís aquest anunci d’ençà de la crisi migratòria del 2015. Ara la qüestió és si Merkel aguantarà tot el mandat. El més probable és que la Gran Coalició entre el seu partit i els socialdemòcrates de centreesquerra es dissolgui abans de les pròximes eleccions.

Des d’una perspectiva internacional, l’anunci de dilluns implica que Alemanya continuarà el període d’introspecció intensa en comptes d’assumir un paper de lideratge regional i mundial ferm. També pot significar que Merkel seguirà governant, però haurà de bregar amb un líder del partit que no li dona ple suport mentre forma part d'una coalició cada cop més mal avinguda.

La principal fortalesa de Merkel sempre ha sigut el fet de no tenir ego, la seva humilitat i dedicació a una causa superior

Per a molts alemanys, encara es fa difícil imaginar un govern sense Merkel, la primera dona a ocupar la cancelleria alemanya, que el seu partit ha encapçalat durant divuit anys –i durant tretze anys ha governat el país.

La seva intervenció de dilluns resumeix per què és tan bona líder i per què alhora és responsable de la divisió que impera al seu partit. Per explicar la seva decisió, Merkel va recuperar un tema que ha caracteritzat la seva carrera política: un profund sentit de la responsabilitat i la humilitat. Va presentar-se com una servidora pública, una persona que sempre intenta unir la comunitat a la qual serveix. Per això, va dir que la millor manera de servir el seu partit i el seu país era no tornant-se a presentar.

Encara que les seves paraules puguin sonar com un intent de vestir de dignitat una derrota, són genuïnes. La principal fortalesa de Merkel sempre ha sigut el fet de no tenir ego, la seva humilitat i dedicació a una causa superior.

Tot i això, en els anys que han passat d’ençà de la crisi migratòria, aquestes mateixes qualitats s’han distorsionat i han passat a ser un problema per al seu partit i els seus socis de coalició. De vegades, el posat de Merkel de servidora pública lleial l’ha empesa a desafiar posicionaments aclaparadors de l’opinió pública. Cada vegada ha donat més a entendre que no volia que la crítica o la consideració d’alternatives a les seves decisions l’obstruïssin a l’hora de servir.

Merkel ha modernitzat el partit i ha renunciat a la majoria de les creences profundes de la formació

És una cosa que li pot passar a qualsevol que s’hagi sacrificat per una causa: en contrapartida, espera obtenir la benedicció de la revelació i passa a considerar-se infal·lible. És l’arrogància humil del monjo que ha renunciat al món i ha dedicat la vida a Déu anticipant un accés exclusiu a alguna veritat superior.

No és estrany que la dedicació absoluta de Merkel al que és correcte hagi esdevingut una amenaça per als conservadors alemanys. Les eleccions als estats federats de Hessen i Baviera de les dues últimes setmanes han sigut un recordatori dolorós de la desintegració del sistema de partits alemany de la postguerra. Com a les eleccions federals del setembre del 2017, els votants han castigat els dos grans partits tradicionals.

Ara bé, el problema del centredreta va més enllà de la caiguda del nombre de vots. Merkel ha modernitzat el partit i ha renunciat a la major part de les creences profundes de la formació. Si bé es va oposar a la legalització del matrimoni homosexual, ha empès el partit a adoptar les energies verdes, a posar fi al servei militar obligatori i a acollir els refugiats. D’aquesta manera, el seu lideratge ha deixat la formació sense principis. No té respostes a preguntes fonamentals, com ara quina és la identitat d’Alemanya en temps de globalització o quin és el lloc de l’islam en la cultura alemanya.

Durant anys, el pragmatisme de Merkel ha provocat tensions subterrànies entre els cristianodemòcrates i el seu partit germà a Baviera, la Unió Social Cristiana. Ara aquestes tensions són fractures obertes. Dilluns, gairebé immediatament després de la compareixença de Merkel, tres candidats van anunciar que es presentarien a la presidència del partit al desembre, cadascun en representació d’una facció diferent del centredreta: Jens Spahn, el jove ministre de Sanitat que s’ha posicionat com a conservador tradicional; Annegret Kramp-Karrenbauer, secretària general del partit i aliada pragmàtica de Merkel, i Friedrich Merz, defensor del liberalisme econòmic convencional (en aquests moments, la majoria consideren la seva victòria molt improbable).

Als cristianodemòcrates els caldrà un període d’introspecció, amb una líder que s’acomiada i un altre líder –potser amb una idea molt diferent sobre el camí que ha d’emprendre Alemanya– que encara no ha sigut elegit. Són males notícies per a Europa, que necessita desesperadament una veu favorable a la unificació, cosa que durant molt de temps li va oferir Merkel. A més, l’altre partit de la coalició de govern, el socialdemòcrata, no pot ocupar el buit que ha quedat: està immers en el patiment del seu propi període de reflexió.

Totes dues formacions tenen previst replantejar-se la seva aliança l’any vinent. No és difícil imaginar-se els pròxims mesos: dos partits que s’escarrassen a marcar perfil, sacsejats per disputes internes i que s’encaminen ranquejant a una cita artificial mentre s’agafen pel coll. A més, és possible que estiguin liderats per una cancellera convertida en dona de palla, en funció de si al capdavant del partit la succeeix una amiga (Kramp-Karrenbauer) o un adversari (Spahn).

Ara bé, encara que el futur proper es presenti ple de sotracs, hi ha esperança en el panorama polític. La retirada d’Angela Merkel podria ser el començament d’una revifalla del debat polític a Alemanya i d’una resolució sobre el rumb del país d’allò més necessària. Pot ser que Merkel –un cop més, que pot ser l’últim– hagi fet un gran servei al seu país.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF