Merkel: tocada però no enfonsada

Aquest diumenge uns 9 milions d’alemanys han votat en tres eleccions regionals. A primera vista, l’extrema dreta ha tret bons resultats: els populistes d’Alternativa per a Alemanya (AfD, segons les sigles alemanyes), el partit que s’ha oposat més obertament a l’actuació de la cancellera Angela Merkel en la crisi dels refugiats i els immigrants, han avançat considerablement en tots tres estats. A Saxònia-Anhalt, un estat oriental, aquest partit ha quedat en segon lloc, només 5 punts per sota dels democratacristians de Merkel i 14 punts per davant del seus socis de coalició, els socialdemòcrates. Fins i tot a l’oest, tradicionalment més reticent davant de tot el que fa olor de radicalisme, el partit ha quedat en tercer lloc.

I, tanmateix, no es pot parlar ni de clara victòria ni de clara derrota de la política de Merkel en la crisi dels refugiats: els aliats de la cancellera han tret bons resultats als dos estats occidentals, Baden-Württemberg i Renània-Palatinat. Qui sí que ha obtingut una clara victòria ha sigut la indignació. I als polítics alemanys això els ha de servir de lliçó.

Les enquestes a peu d’urna del dia de les eleccions mostraven una fragmentació creixent de l’electorat, amb un centre fràgil, unes opinions molt polaritzades i l’entrada en escena de noves veus. No és la mena de política a què estem acostumats. Com demostrava una enquesta, bona part dels vots recollits per l’anomenada Alternativa per a Alemanya han vingut de gent que votava per primera vegada o d’abstencionistes. En tots tres estats ha pujat la participació electoral. Aproximadament dos terços dels votants dels populistes d’extrema dreta afirmaven que estaven indignats amb els partits tradicionals.

Però, com molts han subratllat, l’èxit d’AfD, i la consegüent polarització, no indiquen necessàriament una deriva històrica de la societat alemanya cap a l’extrema dreta. Els resultats expressen l’estat de por i exasperació de la societat alemanya: és una reacció emocional, no basada en el raonament polític.

Fins ara, la classe dirigent ha respost de dues maneres a AfD i altres moviments contraris a la immigració. D’una banda, amb l’estigmatització, comparant, per exemple, l’AfD amb els nacionaldemòcrates, un partit encara més a la dreta. I de l’altra, amb la raó. “Per enfrontar-nos als que fan servir la immigració per difondre la seva vil propaganda hem de desmuntar els seus eslògans amb arguments”, escrivia en un tuit el ministre de Justícia, el socialdemòcrata Heiko Maas, poc després que es coneguessin els resultats de les eleccions. És un plantejament polític honorable i molt ben fonamentat. Però cap de les dues estratègies dóna una resposta adequada a la por i la indignació.

Aquests últims anys els partits tradicionals han deixat de banda el component emocional de la política. I per què no? Fins a mitjans del 2015, la política alemanya semblava una tecnocràcia, una màquina en constant moviment que necessitava un bon manteniment més que no pas un conductor. Merkel, la gerent impertorbable, era perfecta per a aquesta feina. La seva prudència mantenia l’economia del país estable enmig de la crisi financera. Els problemes més urgents eren, per exemple, com podia Alemanya generar més capital de risc per a les empreses emergents i què s’havia de fer per treure el màxim profit de les negociacions comercials transatlàntiques. Són temes importants, però no la mena de cosa que no et deixa dormir de nit.

La crisi dels refugiats, en canvi, sí que fa perdre la son a molts alemanys. Aquesta vegada Alemanya no té els mitjans necessaris per obligar la resta d’Europa a fer les coses a la seva manera (en el fons, els diners no compten). De sobte, Alemanya depèn de l’autocràtica Turquia i de la bona voluntat de la resta de la Unió Europea. Ahir mateix Alemanya era la que manava. Ara hi ha un sentiment d’impotència molt difícil d’empassar per als que es van deixar arrossegar pel xovinisme que acusava els grecs de ganduls i per l’imperialisme financer.

I la crisi financera tampoc es podia reduir a consignes per espantar la gent. La immigració sí: ja arriben, són diferents; i no sabem quines conseqüències tindrà això per a nosaltres.

Amb arguments no es pot lluitar contra la impotència, la por i la inseguretat. No pots presentar una llista de tasques pendents i esperar que la gent es limiti a mirar com comproves el que s’ha fet o no. Has d’oferir una emoció que contraresti les altres.

El contrari de la por és la confiança i, la veritat sigui dita, tot i que Merkel no sembla gaire sentimental, s’hi ha esforçat molt per personificar la fiabilitat. En una entrevista televisada fa poc, implorava als electors que confiessin en ella: “Tinc un pla”. També s’ha afanyat a exhibir una mica de múscul polític, cosa que, segons sembla, l’electorat troba reconfortant en aquests moments. El tracte que ha fet amb Turquia -que tornarà a acollir uns determinats refugiats- ha sigut la dosi justa de política de mà dura que la gent necessitava veure, igual que la seva negativa pública a mostrar compassió pels milers de refugiats que continuen abandonats a Grècia, dormint al fang. És la primera vegada aquest any que la seva popularitat ha tornat a pujar, encara que lentament.

I alguns polítics dels partits tradicionals segueixen el seu exemple. Quan han sigut capaços de presentar en aquestes eleccions candidats amb una personalitat forta, han obtingut uns resultats sorprenentment bons. Però els partits també s’han d’adaptar: han de donar proves de força i no només d’habilitat tecnocràtica, han de plantar cara a les emocions amb emocions, no amb un altre pla de 10 punts.

Les eleccions federals alemanyes no tindran lloc fins a la tardor del 2017. Fins aleshores poden canviar moltes coses, però la classe dirigent té un gran desafiament. Si els partits tradicionals es mantenen ferms, si aprenen a fer front a les emocions i als fets, si presenten candidats creïbles, seran capaços de fer retrocedir l’AfD. I -i això encara és més important- mitigaran la indignació que s’ha apoderat d’aquest país. L’AfD s’alimenta de la indignació. I indignació és l’única cosa que pot oferir.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF