Unitat petrificada en un Berlín espantat

No sucumbim a la por, però a força de repetir-ho correm el risc d’esgrimir les closques buides d’antigues veritats

Ha passat gairebé una setmana des que un camió va envestir un mercat nadalenc al cor de Berlín, on va causar 12 morts i desenes de ferits. Durant els dies següents, la ciutat, el país -tot Europa-, han estat pendents de la cacera humana desplegada a tot el continent per trobar el sospitós, Anis Amri, abatut a trets divendres per la policia italiana.

Em preparo per sortir de vacances -per mantenir la normalitat- i busco, nerviosa, indicis per veure com afronten la situació els berlinesos. Mentre espero a l’estació de tren, em pregunto si la gent que tinc al costat vigila l’andana. Tenen por? I, amb la perspectiva de les transcendentals eleccions de l’any que ve, ¿es traduirà aquesta por en un pànic polític?

No hi detecto cap canvi, i això és bo i alhora dolent.

Sens dubte, a Berlín hi regna la tristesa. A la Breitscheidplatz, molts hi han deixat flors i espelmes enceses. N’hi ha que ploren. “És que no ho puc entendre -diu un home que viu a prop-. N’hem ajudat tants. Per què ens ataquen?”

Però també hi ha una unitat tranquil·la. “Tant se val el teu origen: estem units i som forts”, han escrit en un cartró al lloc de l’atemptat. A Berlín, si més no, poca gent demana que es construeixin murs o es prohibeixi l’entrada als immigrants musulmans.

A Berlín poca gent demana que es construeixin murs o es prohibeixi l’entrada als immigrants musulmans

Però no es podia donar per fet que s’imposaria la calma. A Alemanya el 2016 va començar amb ira. La vigília de Cap d’Any bandes de joves van assetjar, maltractar i robar centenars de dones a l’estació central de Colònia. La majoria dels detinguts per la policia eren immigrants magribins. Va esclatar el rebuig als immigrants, alhora que queia en picat la confiança en el govern i la cancellera Angela Merkel. Es van multiplicar els atacs contra els centres d’acollida dels sol·licitants d’asil.

Aquesta ira encara és aquí, esclar. “Assassins, sigueu benvinguts a l’escorxador multicultural de Merkel”, han escrit aquesta setmana a la pàgina de Facebook de Beatrix von Storch, una figura prominent del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya.

Marcus Pretzell, cap del partit a Rin del Nord - Westfàlia, va escriure, tot just una hora després de l’atemptat: “Són els morts de Merkel”.

Pel que es veu, però, és una ira continguda. Dimecres el moviment Ein Prozent (U per Cent), contrari als immigrants, es va manifestar davant de la cancelleria. Hi van participar dirigents destacats d’Alternativa per a Alemanya, però només s’hi van presentar unes quantes dotzenes de manifestants.

La policia va acordonar una zona davant de l’edifici, en la qual aquella multitud petita i glaçada va quedar tancada a les fosques. Tot i ser a pocs quilòmetres dels afligits que ploraven a la Breitscheidplatz, els manifestants eren en un món diferent. Vet aquí, vaig pensar, els enrabiats i els afligits, tancats als seus respectius racons de l’esfera pública.

Els sentiments de la ciutadania alemanya estan polaritzats, però es mantenen estables. En contra del que es pensava, els atemptats terroristes d’aquest estiu a Ansbach i Würzburg no han fet créixer significativament les expectatives d’Alternativa per a Alemanya a les enquestes. Crec que l’atemptat de Berlín tampoc canviarà gaire les coses.

Un dels motius d’aquesta reacció tan continguda és que estàvem preparats. Nova York, Londres, Madrid, París, Brussel·les... Tots sabíem que algun dia ens passaria una cosa així. Hem tingut temps per observar i aprendre’n: a plorar, a no reaccionar d’una manera descontrolada.

Amb els anys, el món occidental ha creat una sèrie de rituals com a resposta als atemptats: les espelmes enceses, el pelegrinatge al lloc dels fets, l’ocupació preventiva dels espais públics, el jurament públic dels nostres representants que no sucumbiran a la por, la professió pública dels nostres valors democràtics...

L’explotació populista de l’angoixa causada pel terrorisme s’ha convertit a Occident en part del guió posterior a un atemptat

Dimarts la Porta de Brandenburg es va il·luminar amb els colors de la bandera alemanya. La publicació de hashtags de bona voluntat és la pregària de la nostra època laica. Fins i tot les expressions d’ira de l’extrema dreta, l’ull per ull, formen part del ritual. L’explotació populista de l’angoixa causada pel terrorisme s’ha convertit a Occident en part del guió posterior a un atemptat.

Tot i que aquests rituals són sens dubte reconfortants, corren el risc de perdre sentit de tant repetir-los. No sucumbim a la por, però a força de repetir-ho correm el risc d’esgrimir les closques buides d’antigues veritats.

El mateix passa amb el ritual polític de prometre mesures de seguretat més rigoroses. “Sempre fan el mateix quan passa alguna cosa -deia un home a la manifestació de la cancelleria-. Tornen a prometre canvis i no fan res”.

No té raó: aquests últims anys Alemanya ha introduït canvis considerables en les lleis d’asil i en les forces de seguretat. Però molta gent, a l’esquerra i la dreta, comparteix aquesta sensació. I el nombre de mesures que es podrien imposar sense canviar la Constitució del país és cada vegada més baix. Això vol dir que la frustració dels que exigeixen una reacció dura de l’estat està destinada a no desaparèixer.

De moment, Alemanya manté la serenitat. Però acabem un any de bogeria agrupats en el fred consol d’una divisió petrificada, units per la impotència.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF