Democràcia i immigració

ALBERT PLA NUALART
ALBERT PLA NUALART

En una recent vinyeta de Ferreres, Juncker s’adreçava a una assemblea de la UE assegurant que l’única manera de frenar l’ascens de l’extrema dreta i preservar els drets humans era tancar els immigrants en camps de concentració. La vinyeta resumia molt bé una paradoxa desesperant: sembla que per mantenir la democràcia, davant el repte de la immigració, calgui trepitjar drets humans. Si no els trepitgen els partits diguem-ne moderats, l’electorat els castigarà i pujaran els xenòfobs. Però ¿no és cert que una democràcia deixa de ser-ho en la mateixa mesura que conculca drets humans?

A molts polítics i historiadors els pot semblar, amb raó, un plantejament ingenu. Totes les democràcies reals s’han aguantat conculcant drets humans. Els dels estrangers i els de bona part de la seva població. La d’Atenes -el bressol del sistema- se sostenia en els esclaus, en la inferioritat de les dones i considerant els bàrbars semihumans. Jefferson, un del grans pares de la democràcia moderna, era abolicionista i alhora un “benèvol” amo d’afroamericans. De fet, les democràcies reals, en el millor dels casos, han creat illes d’un cert respecte pels drets humans en territoris concrets i per a grups humans concrets. Els drets humans han avançat molt en l’àmbit dels ideals -i avui ben pocs qüestionen la seva universalitat- però en la vida real i concreta de la gent continuen sent el precari privilegi d’uns pocs.

Les illes de democràcia i drets humans podien conviure, fins fa uns 50 anys, amb mars de despotisme i misèria. Ho permetien les fronteres però, sobretot, l’espès mur que crea la ignorància: pensar que la teva vida -per dura que sigui-és la normal i no té alternativa. La globalització i les TIC han ensorrat aquest mur i han convertit les illes en el destí vital de milions de nàufrags. Necessitem migrants? I tant!, amb la nostra raquítica demografia. Quants? Aquesta és la pregunta clau -i alhora el drama- que els polítics responsables no poden ignorar. Quants volen venir i quants que ara no s’ho plantegen s’ho plantejaran si venir deixa de ser un calvari? Quins són els límits d’un efecte crida?

Sense gaire immigració, el context neoliberal ja ha eixamplat la desigualtat i ha abocat classes mitjanes a un massiu precariat. ¿Podem convèncer els que llisquen cap a la pobresa que l’entrada d’immigrants juga a favor seu? ¿De debò algú creu que som més humans i solidaris que els italians?

Necessitem migrants i tenim l’obligació moral d’acollir els refugiats, però necessitem abans que res revertir l’eixamplament de la desigualtat i aconseguir que aquest precariat que veu trepitjats drets tan bàsics com el de l’habitatge torni a sentir-se classe mitjana, perquè només quan senti que va endavant i no enrere deixarà de votar polítics xenòfobs. La solució no passa perquè el món vingui a viure a les illes de democràcia sinó perquè les illes de democràcia s’expandeixin. I perquè ho facin calen, de moment, fronteres.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF