El 155: la coerció estatal en perspectiva

¿El govern espanyol fa una interpretació ponderada de l’article 155?

Des que el govern espanyol ha activat l’article 155 de la Constitució s'han formulat dues interpretacions antagòniques: hi ha qui considera que és un simple automatisme jurídic, atesa l’obvietat que la Generalitat de Catalunya no ha complert “les obligacions que la Constitució li imposa”, i hi ha qui creu que es tracta d’un cop d’estat amb tots els ets i uts, destinat a suprimir de soca-rel l’autonomia de Catalunya. Per facilitar un debat més acurat sobre el sentit del precepte, sembla oportú distingir el text de l’article 155 de les mesures que ha anunciat el govern espanyol.

L’article 155 de la Constitució és una mostra del que els especialistes anomenen coerció o coacció estatal (o federal). L’article 155 de la Constitució espanyola s’inspira en l’article 37 de l’alemanya en el sentit més literal possible. Però a part d’Alemanya hi ha altres democràcies avançades que inclouen la coerció estatal en les seves Constitucions. Les formulacions van de la subtilitat suïssa (la federació “protegeix l’ordre constitucional” dels cantons) a la severitat austríaca (el govern federal pot dissoldre un Landtag o Parlament autonòmic) o italiana (el president pot dissoldre un Consell Regional i remoure el president de l’executiu regional). Podríem dir que la coerció estatal és un estàndard en el dret constitucional comparat i, encara que avui costi escriure això, no és autoritària en si mateixa. En el cas espanyol, a cap parlamentari català se li va acudir fer servir aquest argument durant el debat constitucional. Els parlamentaris catalans no solament van subscriure l’article 155 sinó que van ajudar a redactar-lo (l’exigència de majoria absoluta del Senat va ser una esmena de l’Entesa).

Només pot recórrer al Constitucional qui vulgui salvar l’autonomia de Catalunya

La segona qüestió és òbviament molt més controvertible: ¿el govern espanyol fa una interpretació ponderada de l’article 155? Com que és impossible comparar les mesures anunciades ahir per Rajoy amb les d’aplicacions anteriors de l’article, un exercici útil pot ser donar un cop d’ull al que els experts constitucionalistes deien sobre el 155 molt abans que ningú pogués preveure que acabaria essent aplicat a Catalunya. Curiosament, un dels estudis pioners és obra d’un jurista català, Xavier Ballart, que fa exactament 30 anys (quan la independència era exactament ciència-ficció) va publicar una monografia ( Coerció estatal i autonomies, Escola d’Administració Pública de Catalunya, 1985) sobre el controvertit article.

Quines mesures eren “inadmissibles” segons Ballart? En primer lloc, la supressió o suspensió indefinida del règim autonòmic. En segon lloc, la dissolució del Parlament i la destitució del consell de govern de la comunitat autònoma. En tercer lloc, l’incompliment d’obligacions de tipus financer per part de l’Estat. En quart lloc, el recurs a les forces i els cossos de seguretat de l’Estat o a les forces armades. Si ens cenyim a la literalitat de l’acord del Senat, el govern espanyol no planteja ni la supressió del règim autonòmic ni la seva suspensió indefinida. L’acord tampoc preveu represàlies financeres ni una ocupació militar de Catalunya. Però Rajoy sí que ha anunciat dues de les mesures catalogades com a inadmissibles: la dissolució del Parlament i la destitució del president i de tot el consell executiu. (Finalment, el legislador espanyol va calcar la Constitució alemanya, no la italiana ni l’austríaca.)

Qui conservi la facultat per a fer-ho hauria de promoure un recurs d’inconstitucionalitat contra la voladura de l’onzena legislatura del Parlament de Catalunya i la destitució del govern legítim de la Generalitat. Amb un Tribunal Constitucional que fos capaç de reprendre l’equanimitat que el va portar a invalidar la Loapa, es podria repetir la història del 6 d’octubre de 1934. Després de la revolta catalana, la llei del 3 de gener de 1935 va deixar en suspens el Parlament i va atribuir a un governador general totes les funcions del president de la Generalitat i del consell executiu. Un any després, el Tribunal de Garanties Constitucionals va declarar inconstitucional aquella llei, amb una argumentació que val la pena reproduir aquí: “ Al instituir un régimen intermedio entre la autonomía y el derecho común [la llei] viola los preceptos constitucionales que garantizan aquélla y que, a su vez, no autorizan el régimen que resulta de la aplicación de la mencionada ley”. Això sí: només pot recórrer al Constitucional qui vulgui salvar l’autonomia de Catalunya -un bé que, en el nostre context geopolític real, i malgrat la draconiana aplicació de l’article 155 que tenim a sobre, té més recorregut de futur que la independència efectiva.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF