Xavi i la columna vertebral

El Barça de Xavi, per fi, ja té segell: és el Barça dels quatre migcampistes. La fórmula s’està imposant com la millor versió possible de l’equip, una metàfora que vehicula tot allò que l’entrenador voldria que passés en un terreny de joc. L’assegurança imprescindible de Busquets, l’omnipresent De Jong i, oh, les dues meravelles adolescents que signifiquen Gavi i Pedri com a hereus simbòlics del mateix Xavi i d’Iniesta. La influència que té el canari amb només 20 anys és per no parar de fregar-se els ulls. És a partir d’aquesta aposta que l’equip troba l’equilibri per dominar escenaris tan hostils com el Benito Villamarín. La victòria al camp del Betis és de les que es recordaran quan voldrem escriure el relat del que s’ha aconseguit. De moment, els 50 punts de 57 possibles a la primera volta reforcen –també de portes endins– la feina que està liderant Xavi, que ja ha viscut la recompensa de guanyar un títol menor però alliberador. 

No li agrada parlar d’onzes de gala i fa bé de collar el vestidor per tenir connectats tots els jugadors, però hi ha una columna vertebral que és imprescindible. La importància del com que tant ha reivindicat Xavi contra les crítiques també es veu en l’elecció de les alineacions en partits grans. I ha de ser així. Tots els entrenadors de pes fonamenten la seva empremta amb peces molt concretes que la plasmen amb precisió. Com més s’assembli el que té Xavi al cap al que acabi passant a la gespa, més curt serà el camí cap a l’èxit. Aquest procés, el de la connexió entre l’entrenador i els jugadors, que passa per una bona comprensió mútua, ha costat i sovint ens hem arribat a preguntar si aquesta connexió arribaria a ser òptima del tot. Un any i dos mesos després, sembla que l’anhelada comunió ja és un fet.

La gran llosa és l’eliminació prematura de la Champions, que encara ressona per les seves nefastes conseqüències econòmiques. El club ara necessita que l’equip arribi a la final de l’Europa League com sigui, i el duel contra el Manchester United posarà tothom a lloc. Sense pressió, Xavi. En una entitat en què tot sembla aguantar-se provisionalment amb pinces i fan nosa algunes preguntes periodístiques, on pràcticament no s’han eixugat les pèrdues heretades, sense més palanques a la vista i amb la perspectiva de jugar al congelador de Montjuïc perdent gairebé 100 milions d’euros d’ingressos, fa la sensació que el món s’acaba el 30 de juny. Sort que, com a mínim, ja tenim equip. L’esperança la posa Xavi: és el millor que li ha passat al Barça.