Tolili, gosset falder, capsigrany, anormal, amargat, fill de puta, golfo, miserable, ximple, estafador, boig, imbècil, malalt, merdes, inútil. Aquests són alguns dels qualificatius que hem sentit l'última setmana de boca de Florentino Pérez a El Confidencial. L'estupor inicial ha donat pas a la conya, al riure i a la diversió. Fins i tot els més saberuts reconeixen que és un bon passatemps d'estiu escoltar el president del Reial Madrid insultar dia sí dia també exjugadors, tècnics i periodistes. Als que el coneixen no els ha agafat per sorpresa perquè saben que el to de missa de diumenge que fa servir Florentino a les presentacions i comiats no és l'autèntic. En canvi sí que reconeixen aquest altre, desbocat i tavernari. I encara que sigui comprometedor, aquí tothom ha tret el cap per la finestra a gaudir de l'espectacle i, de passada, a treure'n profit amb els clics.
Tot i així, el més greu és l'obsessió del president blanc per controlar els mitjans de comunicació, d'ofegar qualsevol crítica i col·locar els seus talibans. Res que ens vingui de nou, però ara ja és oficial i quedarà per a la posteritat conjuntament amb l'estadi faraònic que encara està per acabar-se. Tant de bo Florentino Pérez fos l'únic. Tant de bo. Tots els presidents del Barça que he conegut en els 18 anys que porto vivint aquí han intentat el mateix que ell. Tots. Una altra cosa és que hagin aconseguit un èxit similar. I que no s'hagin emprenyat precisament per això, per no aconseguir fer callar els dissidents.
La qüestió és que al Barça, el que anomenem massa social no és un amalgama uniforme i tendeix a rebel·lar-se perquè, deixant de banda com es comporten els mitjans, té mecanismes de control i censura. I una oposició amb la qual pot sentir-se identificat. Sempre sembla haver-hi una solució, una vàlvula d'escapament, una sortida d'emergència que es pot obrir en cas de màxima necessitat. Al Reial Madrid els controls d'accés els va dissenyar Florentino i són tan impermeables, tan inaccessibles, que no hi ha ningú capaç de complir amb els requisits per plantar-li cara. Sense anar més lluny, no hi ha eleccions des del 2006, i el 2012 va modificar, en una assemblea extraordinària, l'article 40 dels estatuts amb la ja cèlebre frase "Això no és un club de petanca". Només per presentar-se, cal avalar amb el 15% del patrimoni personal i tenir almenys 20 anys d'antiguitat ininterrompuda com a soci. Que cal ser Florentino, vaja. I els tolilis van ser uns quants.
