Les revolucionàries que porten botes de futbol
BarcelonaQuè són 45.000 persones en un estadi? Un munt de diners i un munt d’històries. Un partit més, en molts casos. O una autèntica revolució. El mateix estiu en què tenim en joc una Eurocopa femenina a Anglaterra, 45.000 persones han omplert l’estadi de Rabat per veure com la selecció del Marroc arriba per primer cop a la final de la Copa de Nacions africana. Ara els toca la final contra les sud-africanes.
El futbol ens explica el món. El torneig femení africà l'havien guanyat gairebé sempre les nigerianes (11 títols de 13), excepte els dos triomfs de Guinea Equatorial. Sempre, els equips semifinalistes havien estat de l’Àfrica subsahariana. Mai havia brillat fins ara una selecció del Magrib. Les jugadores del Marroc han arrossegat a l’estadi 45.000 persones, moltes de les quals mai haurien imaginat fa poc que s’emocionarien amb un partit de dones. Una barreja de jugadores nascudes al Marroc, París o Madrid han fet caure barreres, han trencat sostres i han mostrat el camí a un munt de noies joves. M’han fet pensar en una de les meves atletes preferides de tots els temps, Nawal El Moutawakel, que el 1984 va esdevenir la primera dona àrab a guanyar una medalla d’or als 400 metres tanques. Sense vel, amb pantalons curts i amb algunes amenaces de radicals. Però per cada amenaça va rebre milers de cartes de suport. Durant anys, El Moutawakel va seguir rebent cartes de dones de tots els països àrabs que li explicaven com les havia emocionat el seu triomf. Durant els anys 80, de fet, el nom de Nawal va ser el més posat en nenes al Marroc.
Ara, una nova generació portarà el nom de les futbolistes, n’estic convençut. El futbol, amb totes les seves misèries i la seva màgia, ens segueix explicant com els més poderosos sembla que se surtin amb la seva sempre, però també com pots fer canviar la societat aconseguint que zones tradicionalment conservadores respecte als drets de les dones ara s’emocionen amb els gols del Marroc o els de Colòmbia, estat on es juga la Copa Amèrica. Les jugadores de la selecció han protestat per la manca de suport abans de cada partit omplint el camp i arribant fins a la semifinal del torneig. Just en un moment de canvi a Colòmbia, amb el triomf de l’esquerra, veure els gols d’aquestes jugadores, algunes de les quals indígenes o afrocolombianes, em fa pensar en el lema de Francia Márquez, la primera dona negra a ser vicepresidenta del país: "Vivir sabroso". Una forma ben caribenya de dir que cal viure amb el cap alt i sent feliç, però que per fer-ho, cal lluitar. I una forma és fent gols.
