Per què ens agrada tant Héctor Bellerín?

BarcelonaPerquè es puguin fer una idea de la meva miserable vinculació amb el futbol, els confessaré que l'última cosa que tinc gravada a la ment sobre el Barça és que Pep Guardiola era l'entrenador del club i que ho va deixar. Després d'aquell transcendental fet, tot el que he sentit sobre aquest nostrat equip i el seu avenir han estat per a mi white noise. Quan algú m'explica alguna cosa al respecte, el meu cervell –que té forma de Britney Spears– comença a fer un soroll com de casset ratllat que m'impedeix adquirir noves dades sobre cap qüestió relativa a aquesta institució. Això em passa més encara si la informació és futbolística en general i no del Barça, ja que llavors la meva ment emet els aguts més aguts de Mariah Carey i, a part de no sentir res, perdo fins i tot la visió i deixo de veure qui sigui que hagi comès l'atreviment de parlar-me sobre allò.

Però enmig d'aquesta discapacitat cognitiva que tinc en relació als esports en general –menys per al salt de trampolí i la gimàstica artística...– i al futbol en particular hi ha hagut darrerament un fet insòlit. Un personatge protagonista d'aquesta omnipresent disciplina esportiva se m'ha materialitzat al davant i he pogut seguir escoltant, veient i, fins i tot, recordant! Es tracta de la tornada a casa seva d'Héctor Bellerín, que es veu que es va formar al Barça de jovenet i va haver de marxar a fora a fer la carrera per totes aquestes coses que els passen als futbolistes i que jo no tinc cap autoritat moral per explicar.

Bellerín, nascut a Barcelona però ciutadà il·lustre de la Calella que no és de Palafrugell, va arribar a la meva vida no només a través de les notícies esportives que s'emeten al final dels informatius televisius, sinó que també va venir a trobar-me a través d'Instagram. És a dir, algú a qui jo segueixo en va parlar. Diré més encara: en va parlar positivament! Des de llavors el nostre platònic idil·li ja no ha tingut aturador. Cada dada nova que incorporo es queda gravada i no l'oblido i, a més, cada persona –del meu desfutbolitzat entorn– a qui li comento que existeix Bellerín em diu que ja ho sabia i em dona noves dades positives sobre ell, que, a més a més, em segueixen interessant. Estic gairebé preocupat.

Parlant de per què li trobem totes les gràcies a aquest futbolista amb el sempre assertiu artista tortosí Pepo Moreno –per cert, facin el favor de comprar-se la samarreta que ha dissenyat per a Jacquemus, que es destinaran els ingressos a portar fins a França persones de la comunitat LGTBIQ+ en perill de mort als seus malaguanyats països– em va dir que això ens passava perquè era la versió woke Quimi de Compañeros. I té raó. Bellerín sembla un quinqui de barri però perquè vol –no com tants altres futbolistes, que no són conscients de la (mala) imatge que projecten– i és completament woke, ja que entre altres causes és especialment actiu pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic. De fet, fins i tot és accionista del club de futbol Forest Green Rovers, que segons la UEFA és el "més sostenible del món".

Però els seus atractius no acaben en l'autoconsciència estètica ni en el seu activisme mediambiental empresarial. Ni en el fet que és l'única persona que jo he vist a qui li queda bé la samarreta del Betis. També agrada perquè porta roba de segona mà, perquè ha demostrat prou olfacte estilístic perquè marques de primer ordre es fixin en ell, perquè parla de llibres –es veu que llegeix Joan Didion!–, perquè ha finançat la plantació de més de 60.000 arbres a l'Amazones, perquè porta mullet en temps de rapats creatius d'estil reggaetonaire, perquè té una bellesa completament particular que no intenta modificar, com sí que fan alguns cristianoronaldos, perquè té consciència animalista i practica el veganisme, i, també, perquè es mulla sobre guerres com la d'Ucraïna i perquè no va amb cotxes d'ultraluxe que ultracontaminen...

En resum, es pot dir que l'actiu més gran de Bellerín per travessar els llindars de l'àmbit futbolístic ha estat no semblar un futbolista. I és que ja em perdonaran, però que pocs, poquíssims, fan servir tota la seva influència per advertir al mainstream que potser en alguna cosa van desencaminats. Estic segur que hi ha altres Bellerins perseguint pilotes per aquests clubs de Déu, però poc aixequen la veu per dir coses diferents, per fer servir el seu poder d'influència en benefici de causes valuoses. I pocs s'atreveixen a reivindicar estètiques alternatives, tan valuós que és això enmig d'un ecosistema dominat per les xarxes on l'homogeneïtat és una dictadura de la qual no et pots escapar sense patir una calamarsada d'odi.

Per a desgràcia seva, la setmana de l'arribada de Bellerín al meu equip de futbol preferit –ara ja soc del Barça, esclar...– ha coincidit amb les miserables declaracions de l'entrenador del PSG, Christophe Galtier, que en resposta a la pregunta de si el seu equip podia desplaçar-se en tren als partits s'ha burlat obertament davant les càmeres d'aquesta respectuosa modalitat de transport fent ostentació d'una arrogància que arrossega pel fang el seu equip i, de retruc, tothom qui en forma part. Tots menys Mbappé, que s'hi arrossega ell sol pixant-se de riure en aquella mateixa roda de premsa davant d'una proposta orientada a frenar un canvi climàtic que mata cada dia moltes persones arreu del món. Sobretot, persones que no tenen els seus ingents ingressos econòmics. Tant de bo fossin conscients més futbolistes que també han de marcar gols socials i no només a una porteria. Gràcies, Bellerín.