El president del Barça, la lluna i la mà negra

El president del Barça no és diferent de la resta d’homes poderosos que, un cop arriben al capdavant de les institucions que lideren, s’obsessionen amb controlar totes les informacions que poden qüestionar la seva gestió. Us sona el cas Barçagate, oi? Seria la metàfora perfecta de fins a quin punt pot arribar a ser de malaltissa l’estratègia per frenar o potenciar debats. Les xarxes socials continuen sent el gran camp de batalla amb seguidors i haters a banda i banda de les trinxeres, assenyalant l’ogre que no pensa com tu amb una virulència que respon sovint a campanyes orquestrades no se sap –de moment– ben bé per qui. Al president del Barça, es digui Bartomeu o es digui Laporta, no li agraden les notícies que, al seu entendre, poden desestabilitzar la solidesa de la seva cadira i, si hi ha un enemic o una mà negra per poder distreure el personal, millor.

El darrer capítol que exemplifica aquest modus operandi comú d’Arístides Maillol –ja n’hi ha hagut d’altres– és la reacció a la notícia de la Cadena SER sobre els pagaments que el Barça feia a un exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres fins al 2018. El manual imaginari de la mà negra diu que t’espolsis les puces i disparis lluny. Si tot va com t’esperes, els teus seguidors acrítics et compraran el discurs i podràs descansar tranquil. Dit i fet. Al comunicat del club lamenten que aquesta informació “aparegui justament en el millor moment esportiu de la present temporada”. I, minuts després, Laporta, mirant a càmera, es dirigeix als culers advertint que no és casualitat que surtin informacions d’aquest tipus ara que el Barça va bé. Algú hauria de recordar-li que el periodisme no està al servei del poder. Si ho està, no és periodisme.

Molts d'aquells a qui ara molesten les notícies que poden ser negatives per al president Laporta o per al moment de la institució són els mateixos que acusen els mitjans d’haver fiscalitzat poc la gestió de la junta anterior. El “10 anys callats” és un mantra que es repeteix com l’all i que, curiosament, alberga una contradicció evident: voldrien que aquest suposat silenci es perpetués ara que manen els seus. La informació de la SER sobre els pagaments a l’exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres és meravellosa perquè uneix tots aquests punts i protagonistes en un mateix relat. El més trist és que n’hi haurà a grapats que continuaran fixant-se en el dit i no en la lluna. El periodista rep la bala, el president despista i el gran perjudicat és el club. Res nou a l’oficina.