MOTO GP

Com en una pista de bitlles

Les caigudes múltiples al revolt 10 centren l’atenció del GP de Catalunya

Per als aficionats al motor, anar un dia al circuit és com per a un culer anar al Camp Nou en un Barça-Madrid. Potser les entrades són cares, potser arribar al traçat és un caos de trànsit, i potser els toca estar situats en un extrem i resulta que la gran acció passa just a l’altra banda. O potser aquell dia s’esperaven molta emoció i les curses es resolen ràpid. És igual, els fans no fallen perquè la MotoGP sempre té reservades sorpreses per als que fan l’esforç de veure les curses en directe. I ahir, amb tants strikes, amb tantes caigudes que arrossegaven altres pilots, semblava que hi hagués una actuació de bitlles sobre rodes. Fins al punt que a vegades tenies el dubte de si el paviment era asfalt pur o bé algun bandarra l’havia untat d’oli.

Va ser un dia radiant. Un sol de justícia a Montmeló i una brisa càlida que, en comptes de refrescar l’ambient, accentuava la sensació de xafogor. Cues, paciència i olor de crema solar -que a mitja tarda ja era d’ after sun - per veure el festival de caigudes infinites: 73 en tot el cap de setmana i 36 concentrades ahir, més de la meitat.

Si en la qualificació el revolt malastruc era el número 4, a la cursa els accidents es van concentrar al número 10, que semblava maleït. I, esclar, els que van anar per terra es van queixar i deien que era un revolt “antinatural”. O sigui, massa tancat i perillós tenint en compte que es ve d’una recta bastant llarga i que poden acumular-s’hi molts pilots alhora. I llavors la gent es pregunta: en un Mundial, amb els millors pilots, ¿no es tracta de posar les coses difícils? Sense parlar de Jorge Lorenzo, el que va provocar l’accident de MotoGP, que també es va queixar... obviant que l’any passat aquest revolt ja hi era i ell va guanyar la cursa de la categoria reina.

“Em quedo amb el que ha dit Marc Márquez, que de revolts tancats com aquest n’hi ha en més circuits”, opinava Joan Fontserè, el director del circuit, traient-hi ferro. De totes maneres, va demanar informes a la Federació Internacional de Motociclisme, pel que pugui ser. Però seria estrany que es posés pegues a aquest revolt que, fa dos anys, després del malaurat accident de Luis Salom, ja es va canviar per raons de seguretat i va rebre el vistiplau de tots els estaments federatius.

Perquè si d’alguna cosa pot presumir el traçat, i més després d’aquestes reformes de fa un parell de temporades -adaptar el traçat i modificar les escapatòries-, és de tenir un nivell de seguretat extraordinari. Un exemple? La caiguda múltiple de MotoGP: tot just anaven per terra les primeres motos que els comissaris de pista ja esprintaven per auxiliar-los. En altres llocs no es troba aquesta capacitat de resposta ni aquest nivell de solvència.

‘Motorsport is dangerous’

És evident que no existeix el risc zero. Ho diu ben clar a les acreditacions i a les entrades, tant de periodistes com de convidats i espectadors: “Motorsport can be dangerous” (l’esport del motor pot ser perillós), i obviar-ho pot ser un pecat mortal. Ara bé, es pot arribar a gairebé al perill zero, i aquesta ha estat la premissa d’un traçat pioner en molts sentits.

Ahir el Circuit de Barcelona-Catalunya no va tenir les millors curses pel que fa a avançaments. Més aviat van ser carreres de supervivència, resoltes per eliminació. Era com imaginar una pista de bitlles gegant amb un parquet encerat a consciència. A Moto3 van començar 31 pilots i només en van acabar 19, poc més de la meitat. A la categoria mitjana la situació va ser una mica més tranquil·la, amb 25 de 31. I a MotoGP una nova clatellada: arrenquen 24 pilots i només 13 acaben creuant la línia de meta.

Moltes caigudes i poques sancions: només Bradley Smith, Gabriel Rodrigo i Can Öncu -aquest últim, a Moto3, va fer caure Albert Arenas, Sergio García, Vicente Perez, Filip Salac i Raúl Fernández-. A vegades no cal donar-hi més voltes. Les cures són així.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF