Piqué, 'Blade Runner' i Gil Manzano

Ja és una realitat: l’únic supervivent del millor Barça de la història és Sergio Busquets. Passen els partits i allà continua, inamovible gràcies a Xavi, mentre nota com les seves qualitats es van esvaint. De fons sona un tic-tac temible mentre els herois es desdibuixen. Fa anys que van començar a deformar-se perquè el pas del temps és inexorable, per més que et diguis Gerard Piqué i et pensis irreductible. Costa acceptar que t’ha arribat l’hora, que allò que et definia ja s’ha acabat i que hauràs de transformar-te en una nova versió de tu mateix. Com al final de Blade Runner, el futbolista s’apaga igual que el replicant, i pensa que tot el que ha viscut es perdrà com si fossin llàgrimes enmig de la pluja. “És el moment de morir”, pronunciava devastat el personatge interpretat per Rutger Hauer a l'adonar-se que l’eternitat era impossible. No calia lluitar més. 

“Culers, us he de dir una cosa”. Els dies s’han amuntegat juntament amb les frases, la cadència de la veu i la mirada de Piqué al vídeo de l’anunci de l’adeu: el seu propi monòleg assumint el final irremeiable. Els ulls d’adult s’encadenaven amb el seu jo infantil carregat de somnis, en un diàleg visual amb si mateix gairebé terapèutic. Tota una vida resumida en poc més de dos minuts. Piqué s’ha encarregat així de recuperar un relat que se li estava esmunyint i que va arribar al seu punt més baix quan el van xiular al Camp Nou després de la fatídica actuació contra l’Inter. Estava flirtejant amb el dolor de veure enfosquida la seva narrativa. Si hagués marxat a l’estiu s’hauria estalviat aquests mesos de suplències infligides per Xavi, badalls, incomoditats humiliants diverses i, sobretot, retrets presidencials relacionats amb la butxaca. S’estava fent tard. 

En comptes d’acabar la seva carrera jugant 10 minuts d’urgència en un camp desagradable com El Sadar, Piqué va fer el seu últim servei de blaugrana fent explotar la seva ràbia als morros del dolent de la pel·lícula, Gil Manzano. Populisme en vena, sí. Discutible, també. Però a aquestes altures no ens posarem llepafils amb rotllos hipòcrites sobre donar exemple quan està a punt d’arrencar un Mundial de futbol a Qatar, oi? Des de quan el futbol és exemple de res? Piqué va decidir ser autèntic fins a l’últim sospir: va disputar el seu últim partit amb la samarreta del Barça on tocava, amb la seva gent, i va endur-se una vermella meravellosa per convertir-se en la cirereta perfecta de la història que ell vol continuar escrivint. Sense que ningú no li dicti res.