Un part per cesària, un espia i un porter sense guants: així es va gestar el 0-5 del Barça a Madrid d'ara fa 50 anys

Barcelona"Si ens punxaven, no en sortia sang", recorda Josep Maria Minguella, el representant de jugadors que el 1974 era dins del cos tècnic del Barça. "L'afició del Madrid ens va aplaudir, després de golejar-los a casa seva. No s'havia vist mai, allò", afegeix. Ara fa mig segle, ell era a la banqueta a prop del tècnic Rinus Michels el dia que el Barça va imposar-se per 0-5 al camp dels madridistes en una golejada que va provocar un fort impacte. Gairebé tothom recorda on era aquell dia. Ja fos a casa al voltant d'una ràdio o una televisió, al bar o la feina. Milers de barcelonistes van sortir als carrers a celebrar aquella golejada que anunciava el primer títol de Lliga blaugrana en 14 anys i també, vents de canvi. No només a escala esportiva. Franco ja estava malalt, el règim intentava fer-se fort aquells dies executant Salvador Puig i Antich. Al The New York Times, on llavors gairebé mai es parlava de futbol, el corresponsal a Espanya va escriure que aquell partit “havia fet més per la causa catalana del que qualsevol polític o figura de la resistència hagués fet mai”.

Aquella temporada el Barça no havia començat gaire bé la Lliga. Així que el barcelonisme, llavors encara més catastrofista que l'actual, va imaginar una nova temporada perduda que, amb sort, se salvaria derrotant el Madrid a casa i, potser, amb la Copa. Allò de l'"Aquest any sí" semblava destinat a ser un altre no. Però no va passar ni una cosa ni l’altra. La Copa la va guanyar el Madrid i la Lliga, un Barça triomfant. Va ser la temporada del "Mamita, campeonamos", com va dir el peruà Cholo Sotil quan va trucar a casa després de certificar el títol. Però per sobre de tot, va ser la temporada de l’arribada de Johan Cruyff i del 0-5. El neerlandès, gran estrella d'aquell Ajax que havia estat campió d'Europa, es va incorporar amb la temporada ja en marxa. Va costar veure'l debutar, però un cop va fer-ho, l'equip ja no va perdre cap partit de Lliga. "Teníem molt bon equip, però l’arribada d’en Johan ens va permetre fer el salt de qualitat. Els rivals ens miraven diferent i ell tenia aquella personalitat guanyadora tan seva. Tots vam millorar molt el rendiment", recorda Juan Manuel Asensi, autor de dos gols en aquella mítica golejada. El porter aquell dia, Pere Valentí Mora, deia: "Cruyff era fibrós, prim, saltava com una gasela, s’anticipava... Però, a més a més, veia el futbol com si estigués assegut a la tribuna, amb perspectiva. I tenia no sé si una virtut o un defecte: que ell no s’equivocava mai. La culpa sempre la tenia l’altre. Aquesta confiança era un altre plus per ser líder".

Quan es va plantar al Bernabéu, feia 16 partits que no perdia a la Lliga i ja estava per davant del Madrid a la classificació. El rival per quedar-se amb el títol era l'Atlètic de Madrid, però visitar el camp del Madrid sempre impressionava. De fet, el Barça llavors només hi havia guanyat dos cops en els 30 anys anteriors. Amb Cruyff, arribava el futbol en colors, la modernitat, la revolució que va permetre a l'equip plantar-se al Bernabéu amb el cap alt. Ara, ningú podia esperar un 0-5. Anar a l'estadi de Chamartín llavors era anar a l'escorxador. A més, Cruyff semblava destinat a no poder jugar el partit perquè aquells dies estava previst el naixement del seu tercer fill, el Jordi.

Un espia a Madrid

El dia del partit, aquell 17 de febrer del 1974, era el mateix dia que s'havia programat el naixement del nen a Amsterdam, tal com havia demanat la Danny, la mare, que el volia veure néixer als Països Baixos en vermell per a la família Cruyff. Al saber que la data era la mateixa, el president blaugrana Agustí Montal va parlar amb els Cruyff: els va demanar si no era possible moure cel i terra per avançar el naixement. Ja que era una cesària programada, es podia moure una setmana, no? Dit i fet. El Jordi va néixer el 9 de febrer i Cruyff va poder estar present al naixement, primer, i al Santiago Bernabéu, després.

Cruyff explicaria anys més tard que va haver-hi un altre factor que va ajudar a sorprendre els madridistes. Un espia va ajudar el Barça. "Rinus Michels havia dissenyat un nou sistema per jugar contra el Madrid. Aquella tarda jo no havia de jugar com a davanter centre, sinó una mica més enrere, cosa que significava que altres jugadors podien entrar a l'espai que es crearia. Era un moviment tàctic sorprenent, que no s'havia fet servir abans, però fins uns anys després no vaig descobrir com se li havia acudit a Michels", escriuria a la seva biografia. Resulta que en aquella època, un bon amic de Michels vivia a Madrid i era veí de Goyo Benito, defensa del Madrid. Era Theo de Groot, un exjugador de l'Ajax que no havia fet fortuna jugant. El fill del Theo, un futur periodista esportiu anomenat Jaap de Groot, va fer amistat amb els Benito i va descobrir que aquest anava pel veïnat explicant a tothom que, de cara a la vista del Madrid, sorprendrien amb una tàctica en què no marcarien Cruyff a l'home, com solia fer-se. El marcarien en zona, entre tots els defenses. Els de Groot van trucar a Michels i aquest, donant voltes a aquella informació caiguda del cel, va modificar la posició de Cruyff, que jugaria de fals nou. Una jugada mestra, ja que l'atac col·lectiu barcelonista, amb incorporacions de migcampistes fins al cor de l'àrea, va fer miques la defensa blanca. Goyo Benito va tornar a casa amb la cua entre les cames, amb els De Groot mirant cap a una altra banda.

"La veritat és que va ser un festival, però la gent oblida que els primers minuts Velázquez va xutar al pal i nosaltres estàvem una mica nerviosos", admet Asensi. El barcelonisme no les tenia totes, ja que el porter titular, l’etern Salvador Sadurní, va trobar-se malament just abans del partit i el va haver de seguir des de la banqueta. El titular va ser Pere Valentí Mora, un noi de Vilaplana que feia anys que estava a La Masia després d’haver destacat el Reus. "Era el meu debut, no havia jugat cap partit amb el primer equip més enllà d’amistosos, ja que quan vaig arribar tenia per davant el Sadurní i el Reina. Al matí, després d’esmorzar, va venir el Rinus Michels a l’habitació. Jo dormia amb el Sadurní, i estàvem mirant la missa per la tele, en blanc i negre, en un televisor d’aquells quadrats que hi havia, a l’Hotel Barajas. I el Rinus Michels li pregunta al Salvador que com es trobava. A mi el Sadurní no m’havia dit res que estava tan malament que no podia jugar. I aleshores el Michels es va girar: «Pues va a jugar usted». Els companys em van animar, sobretot el Rexach, amb qui ens coneixíem de juvenils: «Moreta, no passa res, ho tens superat, jo abans de sortir et fotré dos xuts que t’escalfaré bé, i ja veuràs que això anirà fenomenal»", recordava el porter, que va jugar sense guants. Mora va enxampar tots els xuts que va rebre amb el seu estil àgil, però va passar bona part del duel com a espectador privilegiat.

"Un cop es va fer el 0-1, la cosa va canviar. Vam començar a jugar com nosaltres sabíem. Si el primer gol va ser rebut amb xiulets, a mesura que anàvem fent gols, l’estadi va quedar-se en silenci. Impactava veure-ho", recorda Asensi, que admet: "No ens volíem relaxar, ja que contra el Madrid, si pots fer cinc gols, millor que fer-ne quatre". "No s’ho esperaven. Llavors era més difícil que ara guanyar fora de casa. Et pegaven més i els àrbitres sempre et paraven trampes. Però allò va ser un festival. I al final, els aficionats que es van quedar fins al final ens van aplaudir!", recorda Minguella. "Els havíem golejat i em pensava que ens tirarien coses; però no, vam jugar tan bé que ens van aplaudir", afegeix Asensi. El president Agustí Montal recordaria parlant a l'ARA amb Antoni Bassas: "Ho vaig gaudir callant. Tenia al costat un ministre que m’anava dient: «El Madrid ha dado tiempos de gloria al equipo nacional y a España, y hoy ha jugado muy bien, y el Barcelona, en cambio...» Home, quan vam fer el primer gol, va dir: «Pues mira, este año parece que juega un poco mejor». Pocavergonya! I al tercer gol s’aixeca la gent de davant de la llotja i li comencen a dir al Bernabéu: «¡Viejo! ¡Vete a casa, que ya no sirves!» I aquest ministre diu: «La fuerza pública que haga callar a estos indeseables». I jo li vaig estirar la gavardina blanca que portava, el vaig fer seure, i li vaig dir: «Ministro, por favor, que se creerán que soy yo, que pide la fuerza pública. Déjalos que digan lo que quieran»”.

Mentre a les places de tot Catalunya la gent sortia als carrers, al vestidor del Bernabéu el massatgista Àngel Mur va acabar dins de la dutxa vestit. No es podia ser més barcelonista que el Mur, que després d’anys de patiments, va deixar-se anar en les celebracions, entre les rialles dels jugadors. El Barça va celebrar el triomf a Madrid, on el cantant Joan Manuel Serrat, que era a la capital espanyola, va deixar-se caure per felicitar els jugadors. Al tornar a l’aeroport del Prat l’endemà després d’un curt vol amb el pont aeri, els jugadors van trobar-se milers de persones esperant-los de matinada. Tothom sabia que s’havia guanyat la Lliga, però se celebra alguna cosa més. Se celebrava que s’acabava una època i en començava una de nova. El 1977, parlant amb una televisió neerlandesa, Cruyff explicaria: "El que més em va sorprendre era que no ens felicitaven, ens donaven les gràcies. Allò era realment inesperat, cosa que no oblidaré mai. Era tot el que ens deien: gràcies. A tot arreu".

Aquell 0-5 va fer tant de mal a Madrid, que la còpia del partit, emès en directe per Televisió Espanyola, va desaparèixer segurament per ordre de Santiago Bernabéu i durant anys ningú sabia on era. A Catalunya, es van fer pòsters, banderins, samarretes i la famosa cançó de La Trinca, Botifarra de pagès, on deien una gran veritat: "I als culers de veritat ja ens han fet gastar els bitllets, comprant llibres, ninotets, pòsters, discos dedicats, pintures i calçotets. Mentre ragi la mamella ens voldran fer el titella i arribaran a inventar-se desodorant per a l’aixella que porti els colors del Barça". Sí, la gent va embogir amb el resultat i encara avui, amagats en un calaix, apareixen aquells productes que permeten als avis explicar als seus nets els gols de Juan Carlos, Asensi, Cruyff i Sotil. Aquell dia en què "sonaren cinc campanades, allà a la Porta del Sol. Cinc cops plorà la Cibeles, Madrid estava de dol", com cantava La Trinca, que també es van omplir les butxaques, gràcies a aquell resultat.