No cremem res, encara

BarcelonaEl futbol és un estat d’ànim. I ser de l’Espanyol, una muntanya russa d’ànims contradictoris. Hem passat del més gran dels optimismes (per l’encert en la tria de l’entrenador i per la majoria de baixes) a anunciar un descens segur abans de començar la competició. Intentem posar-hi una mica de calma. Primer de tot, l’aposta per Diego Martínez va ser compartida per tots els estaments del club. Ja no volíem un bon gestor: necessitàvem algú que sacsegés l’equip –i de retruc el club–, algú que liderés un canvi de cultura, que trenqués amb aquest conformisme somnolent que ens acompanya des de fa tants anys. Algú, en definitiva, que cregués en nosaltres més que nosaltres mateixos. Un líder que ens oferís relat i resultats. El relat està clar i té un punt de suport: l’estrella és l’equip. I els resultats, haurem d’esperar que comenci la competició: a la pretemporada no hi ha punts en joc. No hi ha motius per deixar de confiar en Diego Martínez. Per tant, no hi ha motius per abandonar l’optimisme.

Ara bé, és innegable que la gestió que s’està fent dels jugadors descartats (o en venda) les últimes setmanes és, i soc generós en el qualificatiu, molt millorable. No mitifico els futbolistes. Però tendeixo a donar major responsabilitat al club perquè entenc que hi ha moltes intel·ligències al servei d’una bona gestió mentre a l’altra banda hi ha uns professionals que es caracteritzen per jugar més o menys bé –segons el cas– al futbol. El cas més flagrant és el de Raúl de Tomás. Estic convençut que el lema de Diego Martínez (“l’estrella és l’equip”) no li agrada. I que si va acabar amb la paciència de Vicente Moreno, que era un sant baró, no té gaire futur amb un entrenador exigent amb el joc col·lectiu com Diego Martínez. Però el conflicte –que sembla irresoluble– només té dues sortides i totes dues haurien de ser beneficioses per a ambdues parts. O hi ha una bona oferta i el jugador segueix el que creu que és el seu progrés mentre l’Espanyol fa caixa per fer unes bones compres, o es queda a l’Espanyol i compleix amb les exigències de l’entrenador. Perquè les altres opcions (una mala venda o quedar-se al club sense complir amb les seves responsabilitats) no les vull ni imaginar. En la primera opció hi ha l’honor i el futur del club en joc. En la segona, les possibilitats (cada cop més baixes) de jugar el Mundial (de la vergonya) per part de RDT i la devaluació d’un dels principals actius del club. Res no es pot descartar. Però hem de confiar en Diego Martínez i en el sentit comú. Ah! I sobretot: renovar Sergi Darder. Data límit: 31 d’agost. Queden vint-i-set dies.