L'herència del franquisme al futbol balear: per què es mantenen els noms dels clubs en castellà?

PalmaMurense, Ferriolense, Poblense, Margaritense, Serverense... fins i tot RCD Mallorca i Atlético Baleares. Hi ha infinitat d'equips de futbol de les Illes Balears que tenen el nom en castellà i que no s'han normalitzat. Aquesta herència del franquisme continua viva actualment i la possibilitat de trencar amb els records de la dictadura (durant la qual el català estava totalment prohibit) per recuperar l'essència dels equips de municipis de parla i història catalana és pràcticament inexistent.

La creació de la gran majoria d'aquests clubs es va viure en l'època franquista o pocs anys abans, moment d'auge de l'espanyolisme. En aquells anys, fer servir el català estava completament prohibit i era il·legal posar el nom del club en cap llengua que no fos el castellà. De fet, molts de clubs, quan es varen crear, es varen veure amb l'obligació legal d'afegir l'-ense al nom del seu poble per donar aquest to castellanitzat i esborrar qualsevol presència del català en el seu nom. L'històric periodista de l'esport balear, Ricard Pla, assegura que en aquells anys "prohibiren tot el que fos en català, els pocs que s'atrevien a intentar informar en català o amb els noms en català eren censurats i no se'ls permetia. Actualment, vivim l'herència d'aquestes imposicions i prohibicions".

El problema real i la polèmica d'aquest cas apareix després de la mort de Franco, durant la Transició. En un moment de normalització lingüística, els noms dels equips de futbol no varen normalitzar-se arran de la negativa de directius, aficionats i el conjunt de la societat. De fet, l'Informatiu Balear de Televisió Espanyola ho va intentar. Així ho recorda Ricard Pla, qui explica que ells varen començar a dir Poblera en lloc de Poblense a les cròniques i els cartells, però "la gent no ho volia". És més, Pla assegura que quan varen començar a fer servir el nom en català d'aquests equips de futbol "varen rebre pressions dels mateixos clubs, aficionats i altres persones". "El seu missatge era clar: ens és igual que estigui malament o en castellà, sempre ha estat així i no canviarà", remarca. Per la seva banda, el també periodista Joan Fortesa remarca que en aquells moments "la societat no ho va acceptar, ni clubs, ni aficionats. Ningú no va acceptar mai el canvi de nom".

Els dos comunicadors coincideixen en la idea que és un problema que va més enllà del futbol, que el món de l'esport és un clar exemple de la negativa de la societat a la normalització lingüística completa. "Mai no han volgut que existeixi la normalització, s'excusen darrere tradicions, cultura popular o història, però realment no hi ha hagut mai cap intenció de fer cap pas cap a la normalització", lamenta Fortesa. Pla va més enllà i assegura que no només són els noms dels clubs, sinó que al vocabulari futbolístic tampoc no ha arribat la normalització. "Les retransmissions estan plenes de barbarismes o de traduccions literals al català". Tots dos coincideixen que el castellà està tan arrelat al món del futbol que quan diu els noms dels equips o expressions en català "es riuen de tu o et diuen que ets un extremista lingüístic".

Aquesta herència del franquisme, que continua viva en el món del futbol, no és només balear, sinó que es viu a tots els territoris de parla catalana. Exemples d'això són l'Eldense o el Levante, entre molts altres, que mantenen el nom en castellà que el franquisme els va obligar a tenir.

Amb tot, els dos periodistes remarquen que la clau per entendre els perquès de la supervivència d'aquesta herència franquista és que "en aquell moment no es va voler normalitzar i ara, després de tants anys, ja és impossible".

Per què els noms dels equips de futbol no s'han normalitzat?

Els clubs i els seus aficionats, tant actualment com en l'època de la Transició, s'excusen en el fet que canviar el nom seria perdre la seva essència i història, alhora que seria "trair" el seu equip. El doctor en Filologia Romànica i Catalana Gabriel Bibiloni explica que això és una "excusa" i que, a més, es fonamenta en una mentida. "Els noms dels equips de futbol o de qualsevol cosa tenen un valor identitari, defineixen la cultura i la història del lloc i amb un nom amb castellà per imposició franquista o espanyolista no representes la història d'aquests municipis, que, per començar, eren indrets de parla catalana i de cultura i història catalana", defensa.

El filòleg Eloi Bellés va més enllà i assegura que l'única manera de garantir la normalització lingüística en els noms dels equips de futbol és que fos per obligació legal, igual que es va fer amb els noms dels municipis de les Balears. "Els topònims es varen canviar per llei i ja va generar polèmica, però la gent no va poder fer res més que acceptar-los".

Bellés assegura que els aficionats i directius actuals del món del futbol ja no vinculen el nom al castellà o al català, "sinó que associen l'arrelament del nom i el lligam a un sentiment de pertinença". En aquest sentit, Bellés assegura que "els noms dels clubs es varen consolidar abans que arribàs la normalització lingüística".

Per la seva banda, Bibiloni assegura que si no es fa ni tampoc no s'ha fet aquesta normalització lingüística al nom dels equips de futbol és principalment per dos factors: "la resistència de la gent a canviar les coses i el poc interès que existeix per protegir la llengua catalana". "L'esport és un exemple més de la societat. Aquesta herència del franquisme no només es viu als clubs de futbol, també es manté a les confraries de Setmana Santa, per exemple, que tenen el nom en castellà, encara que aquí als sants els coneguem en català. El resum de tot és que la gent té poc interès en la normalització lingüística", sentencia el doctor en Filologia Romànica i Catalana.