João Félix, el nostre supermalvat preferit

Entre altres miracles, el fenomen del futbol ens permet submergir-nos a la sima dels records i traslladar-nos a indrets recòndits de la nostra memòria esportiva. Sovint amb efectes peculiars: tal vegada els ha passat que en els últims dies s’hagin recordat d’aquell llegendari cretí que era Cristiano Ronaldo, d’aquell monument a la misèria humana que era Mourinho. Però, atenció! Ha estat veient el Barça que hem viscut aquestes reminiscències. No només el Barça: la seva sagrada samarreta amb el dorsal 14.

Es fa difícil explicar per què João Félix cau tan malament. Però el cert és que a cada pla televisiu que la realització li dedica amb un cert detall, resulta inevitable que no t’embarguin el rebuig i una certa indignació. Aquest díscol menino es passa el partit increpant els propis companys, provocant els rivals, simulant penals i lluint una perenne cara de fàstic. 

Ara bé, no soc vingut a demanar la seva suplència, res més lluny. De fet, mantinc fonamentats dubtes que Stòitxkov pogués aspirar al Nobel de la pau, que Romário fos un monument al joc net i la companyonia, que Ronaldinho passi a la història com a referent ètic de la nostra era. No hi fa res. Personalment, imposaria la titularitat obligatòria de João Félix, quin nen més dolç devia ser, quin plaer haver-lo pogut conèixer fa molt de temps. 

El futbol, territori de plaers i emocions, aparador d’espectacle en tecnicolor, ha trobat en aquest noi impertinent un artista de primer ordre. Les estadístiques de João, els seus fracassos a l’Atlètic i el Chelsea, ens recorden que l’esforç, el sentit col·lectiu i la regularitat (imprescindibles en tot aspirant a l’elit) no formen part de la seva dieta. Però João ja té un raconet al firmament de les estrelles per la seva facilitat per girar quan rep d’esquena. És un truc de mag, absolutament aliè a les lleis de la física: rep amb un defensa enganxat, corrent en una direcció, acaricia la pilota, gira bruscament i alehop!, el defensa no hi és i ell ja vola de cara a porteria a 180 graus d’on venia. Refresquin-me la memòria: ¿hem vist algun cop un superclasse blaugrana amb aquest superpoder per girar? ¿Van arribar a fer-ho tan subtil i tan lleuger Ronaldinho o el millor Neymar?

Com els deia, el futbol és la gran màquina vivificadora dels records. Sap greu el pèssim missatge de pau i concòrdia que dono amb aquestes línies, sap greu que eduqui tan malament els nens i nenes que comencen en això del futbol, però a algú que gira com João podem perdonar-li tota pèssima educació i l'exagerada antipatia. És, queda dit, el nostre supermalvat preferit.