Montse Alcoba: "Hi ha qui planta un arbre o escriu un llibre; jo he aconseguit arribar a uns Jocs Paralímpics"

BarcelonaMontse Alcoba (1981, Sabadell) despenja la videotrucada des de la Vila Olímpica de Tòquio amb un somriure enorme darrere la mascareta que se li reflecteix en els ulls. "Encara estic assumint ser aquí", explica entusiasmada. La catalana disputarà els seus primers Jocs Paralímpics i, per què no, espera penjar-se una medalla més aviat que tard. La seva vida no ha sigut un camí de roses, però des de l'accident va acceptar la seva realitat i no va deixar mai de lluitar pels seus somnis. Al Japó complirà l'últim que li quedava.

Ara que ets aquí, mires enrere i què veus?

— Amb 15 anys vaig tenir un accident de moto i vaig haver d'aprendre a viure de manera diferent. Ni millor ni pitjor, simplement vaig haver de canviar la meva estructura mental. Sempre m'han agradat els reptes. Abans de l'accident era esportista i ho vaig haver d'aparcar, però amb 40 anys ja tenia la meva vida encaminada amb els estudis acabats, feina de mestra i dues criatures. Va arribar el moment d'acabar de complir tots els meus somnis. Hi ha a qui li agafa per plantar un arbre, d'altres escriuen un llibre i jo vaig decidir intentar arribar a uns Jocs. I ho he aconseguit. 

L'accident et va capgirar la vida.

— Em vaig trencar el peroné amb una ferida oberta. Em van posar un guix i, per un cúmul de circumstàncies, vaig agafar una gangrena i em van haver d'amputar la cama. Des del primer moment no vaig entrar en depressió ni res, era la vida que m'ha tocat viure. Vinc d'una família amb moltes discapacitats: visual, sensorial, intel·lectual... La discapacitat era una cosa del dia a dia. Encara no ens havia tocat amb la física i em va tocar a mi [riu].

Com va ser reformular-ho tot?

— Per a mi l'accident no va ser cap xoc. Durant dos minuts a l'hospital, quan em van dir que m'havien tallat una cama, estava recuperant la consciència i va ser una mica dur. Penses que te l'han tallat per l’engonal, però segons em vaig anar despertant em vaig adonar que és un trosset de res. La vida continua!

I l'esport va ser important per a tu des que eres petita.

— Des dels 15 anys faig bàsquet en cadira de rodes i quan vaig començar la universitat, amb 25, un amic em va enganxar a l'halterofília paralímpica. En vaig practicar durant la carrera, un parell d'anys, i de seguida vaig tenir el meu fill i vaig veure que era incompatible. Ell requeria molts recursos, tant personals com econòmics. Després del nen vaig tenir la nena i quan la meva filla va començar P3 vaig pensar que era un bon moment de tornar. Ella feia extraescolars i no requeria la meva atenció al 100% i el gran també tenia les seves activitats. Era el meu moment. 

Per què tries l'halterofília?

— El bàsquet el seguia practicant, tot i que no a nivell paralímpic, però l'halterofília era més laxa: menys competicions i menys concentracions. Era molt més viable per tema d'horaris. Em van dir que si aixecava 97 quilos em portaven a l'Europeu i ho vaig fer. Allà vaig guanyar la medalla de plata. Llavors em vaig enganxar. 

Quin paper ha tingut el teu entrenador?

— Ara tinc el Toni Vallejo amb mi i he fet una explosió del meu potencial. D'anar sola a tenir un entrenador que m'ho seqüencia tot i m'ajuda en la progressió gràcies als seus coneixements... ha fet que tingui una millora abismal. Jo el 2020 no estava classificada per als Jocs, però gràcies a algunes competicions extra i a ell soc avui a Tòquio.

Per a tu l'ajornament dels Jocs ha sigut un regal. 

— Exacte! Jo l'any passat no hi hauria entrat segur. Al febrer hi havia una competició a Manchester i jo estava en molt bona forma. No estava dins dels Jocs i, per tant, la Federació no em pagava el viatge, però el meu marit i jo vam decidir fer una inversió per veure si podia classificar-me per a Tòquio. Allà vaig penjar-me la medalla de bronze aixecant 100 quilos, una marca històrica a Espanya perquè cap noia ho havia fet en una competició internacional. Estava dins.

Com va ser el moment en què et confirmen que aniràs als Jocs? 

— Va ser el 12 de juny, ho recordaré sempre. No em plantejava que pogués passar. Va ser molt emotiu, però fins avui no n'he sigut del tot conscient. Just quan tornava d'entrenar-me i hem arribat a la Vila, m'he emocionat. Ostres, és que estic als Jocs! En el seu moment vaig plorar i va ser molt emocionant, però vaig pensar més que era per casualitat, sent vuitena. Però ara veig que és una suma de tot. No existeixen les casualitats, sinó el treball i l'esforç. Costa de creure perquè la millora és tan impressionant que és difícil pair-la. Hi ha molt de treball al darrere i al final aquest treball té les seves recompenses. 

¿Per a tu aquests Jocs són una recompensa a tot el que has viscut? 

— He fet 40 anys i he complert tots els somnis de la meva vida: tinc una feina que m'agrada, he acabat una carrera, dos fills meravellosos i un marit que em dona suport en tot el que necessito per perseguir els meus somnis. Em quedava arribar a uns Jocs i ja ho he fet. Al final, sempre vols una mica més i ara que ja hi he arribat vull una medalla [riu]. Sempre has de tenir un objectiu per treballar a la vida i aquest és el meu. 

Els valors de la superació i la resiliència són inherents en tu. 

— No és que vulgui ser l'exemple de res, però sí que és cert que els nens necessiten referents. Jo soc mestra i mare, i soc conscient que per als meus fills soc un referent que la lluita i l'esforç tenen recompensa. Per als meus alumnes també. Ells veuen que el sacrifici i l'esforç tenen premi, que les coses no arriben gratis. Això és més important que tota la resta. Està bé tenir com a referents Messi o Cristiano Ronaldo, però com ells n'hi ha dos en tot el món. Gent com el Jordi Morales, com jo o com la majoria d'esportistes que són aquí a la Vila ho fan com un a més a més de la seva feina, o dels olímpics com Saúl Craviotto, que ho compagina amb ser policia nacional. Això són referents reals. Els nens necessiten referents propers i que siguin realistes. Cal que siguin conscients de quina realitat hi ha i a partir d'aquí lluitar per aconseguir les seves metes. 

¿Per a tu la vocació és el motor principal de la teva vida? 

— Nosaltres no ens dediquem a això. Tenim les nostres feines i després dediquem tot el temps que podem rascar d'altres coses a l'esport. Jo em considero una esportista d'elit perquè hi dedico moltes hores. No soc professional, perquè no visc d'això, però cada minut que tinc el dedico als pesos en comptes de prendre'm un cafè tranquil·lament. Si puc, em trec trenta minuts de son per poder entrenar-me.