‘Feel de colours’: no és l’Espanyol, és Catalunya
L’Espanyol ha reaccionat a una campanya que promocionava Catalunya a partir del Barcelona. Aparentment pot semblar –o fins i tot pot ser la intenció del club– que és una resposta en defensa dels interessos de l’Espanyol. De fet, molts pericos ho han viscut així: per fi el club es defensa d’un dels atacs que tan sovint rebem. Jo crec que aquesta no és la principal qüestió. El problema no és que es margini l’Espanyol (i la resta de clubs esportius catalans). El problema és que això empobreix Catalunya. A mi em sap molt més greu com a català que com a perico. I crec que si, en una vida impossible d’imaginar, fos culer, pensaria el mateix. Això sense entrar a fons en un altre tema de debat: cal promocionar un país a través del futbol?
Barcelona és la ciutat que porta el nom del nostre club i Catalunya el país que es representa amb els nostres colors. Aquest és el nucli d’inspiració nunyista de la campanya de turisme de la Generalitat de Catalunya. Aquesta fusió entre Catalunya i el Barcelona forma part del que l’enyorat Rubert de Ventós en deia identitats concèntriques.
Des d’un punt de vista comercial o econòmic la campanya és discutible. Perquè és poc original i perquè es dirigeix al sector de turisme que menys ens interessa potenciar. També podríem entrar a valorar la reputació que en aquests moments té la marca “Barça”: Qatar, escàndols econòmics (alguns d’ells judicialitzats) i presumptes escàndols sexuals per part de qui fa pocs mesos era jugador del primer equip o de qui ha fet carrera entrenant (i sembla que no només) nanos del futbol base.
Perquè més enllà de l’eficàcia, una campanya institucional (fins i tot si és turística) té un caràcter prescriptiu: transmet uns valors i un model de país. Jo vull que em vegin com m’agradaria ser. I aquí hi ha la tria. Un país amb un únic cuiner o un país amb innovació gastronòmica. Un país amb un únic artista o un país ple de creativitat. Un país que fa de la identitat concèntrica el seu únic valor o un país que presumeix de la diversitat. També esportiva. I per això és bo que existeixi l’Espanyol i que estigui atent davant els intents uniformadors. I, sobretot, és bo que ho faci amb intel·ligència i sentit de l’humor com ho ha fet en la seva campanya alternativa (que, de fet, ha tingut més èxit que l’original: 2,8 milions de reproduccions contra 1,1 milions). S’ha acabat fer de barrufet rondinaire. Som la veu de la consciència. El recordatori permanent que, fins i tot en el major dels absolutismes, sempre hi ha una escletxa per a la dissidència.
