Reinterpretar el joc de contacte en l'any del distanciament físic

BarcelonaL'anunci del retorn de la NBA el 31 de juliol a les instal·lacions de Disney a Orlando reforça la quotidianitat entre l'esport de masses i el coronavirus. El bàsquet nord-americà se suma al futbol europeu per liderar la transició del confinament a la pista gràcies a una rutina bunqueritzada per garantir la seguretat dels professionals i el producte audiovisual. Les disciplines de contacte hauran d'afrontar una adaptació més profunda a la nova normalitat. La interacció física (brusca) entre rivals forma part de l'essència del joc, ben reglamentada, que trenca amb la interpretació més optimista de les mesures de distanciament físic.

La imatge de Viran Morros i d'Uwe Geinsheimer amb mascareta en la represa dels entrenaments del PSG francès i del Rhein-Neckar Löwen alemany, respectivament, va demostrar que els cànons històrics estan entre cotons. "Seria una mica estrany jugar així, però no seria dramàtic si els entrenaments s'haguessin de fer amb mascareta. Costa d'imaginar, perquè ha de ser una mascareta que et permeti respirar bé a tantes pulsacions i que no sigui perillosa per si algú s'hi enganxa amb un dit, per exemple. La mascareta podria ser una mesura provisional per anar aterrant a la rutina d'entrenaments progressivament. No em sembla forassenyat. Somio i desitjo que quan torni l'handbol vegi els jugadors fent contactes normals. Caldrà fer un seguiment molt específic per garantir que tot sigui segur", explica a l'ARA el president de la Federació Catalana d'Handbol (FCH), Jaume Fort.

L'handbol, com el waterpolo o el rugbi, busquen la fórmula per afrontar una posada en marxa sense els recursos (i la inversió) dels grans mercats, que garanteixen una mínima seguretat. Tot per no caure en els actes de fe i mantenir les melés, la lluita de la boia a la piscina i el dos contra dos d'un pivot a la línia dels sis metres. Els dubtes plantegen un debat profund sobre la viabilitat de la pràctica esportiva en una instal·lació tancada i un sistema de ventilació mínim. "O juguem o no juguem. Som un esport de contacte, on les distàncies no es mantenen. De moment no ens hem plantejat redefinir les normes. Ningú m'ha interpel·lat perquè els canvis tinguin un impacte en el reglament o en les situacions que es viuen en el 40x20. Hem de ser realistes i assumir que com a esport de contacte serem els últims a tornar a la normalitat. Entenem que si algun dia s'ha de prendre una decisió d'aquest nivell seria des de les altes esferes, perquè seria un problema global", insisteix Fort, també en el vessant d'exprofessional.

La dicotomia entre mantenir-se o retirar-se és radical perquè pretén evitar pseudoesports fins que pugui comercialitzar-se la vacuna contra el covid-19. Les competicions d'aquest estiu mantindran la seva essència i fixaran les bases de la propera temporada, clau. "Els límits s'han de posar a partir dels permisos de la secretaria general de l'Esport. Ens hem de regir per això, perquè les decisions passaran per una comissió que estudia el risc d'infecció. Cal valorar que les opcions de contagi siguin les mínimes. D'aquí uns mesos el risc s'haurà reduït, estarem fora d'una hipotètica fase 3. Cal tenir clar que pretendre posar en marxa un sistema de test a l'esport base és inviable a Catalunya", assegura la directora de l'àrea BQU salut de la Federació Catalana de Bàsquet, Silvia Treviño.

La mascareta podria ser un pedaç imprescindible, però caldria dissenyar-ne un model homologat molt transpirable i segur. "No sé si l'arribarem a veure perquè has de minimitzar dos riscos: l'esportiu, perquè els jugadors han de poder respirar bé, i el mèdic. Si hi hagués un sol contagi deixarien de servir. Per tirar endavant la proposta ha de ser amb una intenció molt ferma, per fer-ho bé", comenta a l'ARA un proveïdor de tèxtil que treballa amb dos hospitals de Barcelona en la fabricació de material sanitari. És una combinació delicada. Silvia Treviño, també responsable del departament mèdic de l'UNI Girona, posa el focus en una reeducació dels hàbits pre, durant i postcompetició. El Consell Superior d'Esports treballa amb el ministeri de Sanitat per regularitzar una normativa d'actuació que eviti situacions de risc innecessàries. Hi haurà segur un nou abecé. "Arribarà un moment que tornarà el contacte i l'esport tornarà a ser exactament igual. Què pot canviar? No s'utilitzaran dutxes compartides, caldrà canviar l'ús dels vestidors, la distància entre les cadires de la banqueta haurà de ser més gran, cada jugador haurà de tenir una ampolla d'aigua individual... S'incrementarà la neteja, en general. La font de contagi és tot el que toquem amb les mans, que després van a la cara. Veurem que els professionals ho faran, i haurem d'implementar-ho en les categories base", insisteix.

Talent condicionat

Són mesures bàsiques que reclamen els mateixos jugadors. El seu sindicat ha tingut un pes específic en la definició dels protocols de la fase final de la Lliga Endesa, que es disputarà a València del 17 al 30 de juny. Treviño, que hi ha col·laborat juntament amb l'Associació Espanyola de Metges de Bàsquet (AEMB), la patronal i el Consell Superior d'Esports, assegura que la preocupació de patir un rebrot ha virat cap a l'àmbit de les lesions. "Els jugadors estan molt preocupats. Han anat perdent un grau d'aquesta preocupació perquè veuen que la gent que tenen al seu voltant treballa per garantir la seva seguretat. Caldrà fer una gestió emocional de tot plegat, perquè hi ha jugadors i jugadores que estan espantats per si es lesionen. La por existeix. Estem transmetent massa que no es poden tocar entre ells i que es lesionaran. A vegades aquest excés d'informació pot fer que el seu rendiment se'n ressenti", diu l'especialista.

La por és la conseqüència més primària en l'anàlisi entre calendari i moment físic. Els professionals tindran més partits, menys recuperació i l'exigència d'estar a ritme prepandèmia amb un bagatge de dos mesos aturats i tres setmanes d'entrenaments. "Els metges estem preocupats perquè perdrem talent pel camí. Hi ha jugadors i jugadores que han decidit que ara no estan al nivell per tornar a competir al màxim nivell. No hi ha tants clubs que tenen un preparador físic. Si deixem a l'entrenador la gestió de la readaptació a la pista ho veig complicat. Sentirem coses com «No m'atreveixo a fer aquestes coses per si em faig mal»", assegura Treviño.