Espanya i el conflicte
És apassionant entendre el procés pel qual cada persona construeix la seva identitat. Les que estimem el futbol sabem que aquest esport és un catalitzador excel·lent. Una és d'un equip perquè de petita els seus pares ho eren i el va mamar. I això et fa pertànyer immediatament i per sempre a una tribu amb els seus codis ancestrals corresponents. Si a tot plegat hi sumes el nacionalisme, la pàtria, la bandera i l'himne, el resultat és una potinga tan estranya com curiosa d'analitzar.
És d'estudi sociològic que, en aquesta Eurocopa, espanyols que s'emocionaven fins a les llàgrimes taral·larejant el lo lo lo lo quan sonava l'himne, o que van viatjar milers de quilòmetres per no perdre's la final del Mundial a Sud-àfrica, ara es desagafin de la selecció perquè no la considerin pròpia. També ho és que catalans independentistes que renegaven de la roja –malgrat que els grans èxits s'assolissin amb Busquets, Xavi i Piqué al costat de l'assimilat Iniesta– ara hi estiguin ficats des del primer minut perquè Luis Enrique no va convocar cap jugador del Reial Madrid. No tinc el títol ni els coneixements ni pretenc donar lliçons. Però si jo veig aquesta gent, vostès també. O, com a mínim, els deuen haver llegit, escoltat o vist als mitjans de comunicació.
El partit de divendres contra Suïssa va tenir una audiència del 58,4%, la pròrroga d'un 61,5% i els penals d'un 62,5%. Són dades de Catalunya. A la resta d'Espanya la tanda de penals va tenir una quota del 68,7%. Pel que sembla, tampoc estem tan lluny els uns dels altres un divendres, oi? I el conflicte de vegades és la millor cola. El rebuig i l'adhesió sense fissures que genera Luis Enrique com a seleccionador és l'aglutinant comú d'una tarda d'estiu. El mateix Luis Enrique que quan es va acabar el compromís va manifestar: “Encara sort que les ocasions de gol les ha fallat Gerard Moreno, perquè si les falla Morata l'empaleu”. Deixant a un costat que té tota la raó, la clau està en el fet que el tècnic no només no defuig el conflicte, sinó que el busca. Li va la marxa. Se sent còmode en el seu paper. L'han dibuixat així i sota aquesta carpa ha construït una selecció que porta la seva firma amb xavals joves que se senten abrigallats i avalats. Una selecció amb una identitat innegable.
La figura de l'enemic exterior no l'ha inventada ell. Això és més vell que la tos, però sap treure'n profit i està a un pas, a un partit, de la final d'una Eurocopa en què el seu equip no partia com a favorit. Mentrestant, mirin al voltant seu i no s'ho perdin. Perquè això és un espectacle.
