Curses de muntanya
Esports 03/10/2021

Mireia Pons: "Si em preguntes si m'ho podria haver imaginat millor, jo et dic que no. Ha sigut perfecte!"

3 min
Mireia Pons travessant la línia de meta

BagàMireia Pons (Rubí, 1991) és tossuda. Per segon cop a la vida, la rubinenca es va plantejar completar els 42 quilòmetres de la marató. L'escenari, millor impossible. La Salomon Ultra Pirineu fa les delícies de vells i nou corredors i la Mireia, conscient de l'ambient especial i únic, no podia perdre-s'ho. Ella venia del futbol i només fa quatre anys que va decidir fer el canvi i començar a córrer. No tenia una bona base i una mala trepitjada va provocar-li tres fractures d'estrès i un 2020 ben complicat. Lluny de fer-la desistir, això la va impulsar a lluitar més que mai. La recompensa, penjar-se la medalla com a segona classificada en la marató de l'Ultra Pirineu en la seva segona cursa de 42 km.

Per què vas decidir fer el pas a la llarga distància?

— Cada cop em sento més còmoda amb distàncies llargues. Al setembre vam fer el campionat d'Espanya que era marató i vaig tenir molt bones sensacions. 

Per què la marató a la Salomon Ultra Pirineu? 

— Per als que som d'aquí, de Catalunya, és la prova de l'any. És una cursa molt maca. La meva parella, que és el meu entrenador també, havia fet dos cops l'Ultra i m'explicava que l'ambient era espectacular i s'hi havia de participar. I aquest any m'hi he animat. 

Amb quin objectiu venies a la cursa?

— No m'esperava gens quedar segona! De fet, fins a aquest dimecres no vaig decidir córrer. La meva parella feia l'Ultra i jo, en principi, li feia l'assistència i, per tant, no es podien combinar. A més, diumenge passat vaig fer una prova de la Copa del Món i vaig estar amb agulletes fins a aquest mateix dimecres [riu]. Jo soc fisioterapeuta, no em dedico a córrer. Treballo vuit hores, dreta, i no sabia com arribaria.

T'esperaves la cursa tal com va ser?

— Els primers setze quilòmetres vaig patir moltíssim. Quan vaig arribar a dalt del Niu de l'Àliga em van dir que feia molt mala cara [riu]. A partir d'allà em vaig anar trobant millor i forta. 

En aquell moment et vas plantejar abandonar? 

— Tot i que anava malament, sempre estava veient la que anava segona en aquell moment. En les maratons les sensacions canvien molt sempre. En l'únic moment en què m'ho vaig plantejar va ser cap al quilòmetre 30, quan vaig caure i em vaig clavar una pedra al quàdriceps. Vaig estar dos minuts a terra amb el dolor, però vaig pensar: "No pots parar que vas bé". I vaig tirar amb l'adrenalina.

Vas tardar 4 hores i 37 minuts en completar els 42 km. Què penses tot aquest temps mentre corres?

— No penses. Jo em centro molt en l'alimentació, combino gels amb barretes de codony que em faig jo. Com que has d'anar dosificant i tens una planificació, anava tan concentrada en això que tampoc pensava en res més. Sí que hi ha moments en què penses en el mal que et fan les cames, però intentes anar sempre concentrat o dirigir l'atenció cap a altres coses.

Entrar a Bagà, amb tota la gent animant i cridant, ha de ser molt emocionant. 

— Ha sigut com un somni per a mi. A part, la retransmetien per TV3 i la meva àvia de 93 anys la va poder seguir sencera. Els meus pares eren a l'arribada. Ha sortit la cursa perfecta i ara ho he d'assimilar, però no ho oblidaré mai. Si em preguntes si m'ho podria haver imaginat millor, jo et dic que no. Ha sigut perfecte.

El següent pas és fer l'Ultra? 

— És la meva segona marató només! Vull consolidar bé aquesta distància i aconseguir saber com dosificar les forces millor. Potser podria haver anat més ràpid, però encara vaig amb por per si acabo petant al final de la cursa. De moment, ni m'ho plantejo.

stats