Espanyol
Esports 08/09/2016

David López: "Itàlia m'ha fet veure el futbol com un joc de pensar"

Entrevista al jugador de l'Espanyol

Roger Requena
5 min
David López

Sant Adrià de BesòsDesprés d’un estiu tens per la incertesa de saber si podria tornar a casa o hauria de conformar-se amb firmar pel Betis, David López (Barcelona, 1989), un dels 11 nouvinguts aquest estiu a l'Espanyol, celebra el retorn al club on va créixer. Acostumat a la calor de Nàpols, no li pesa el sol de Barcelona. Assegura que Itàlia l’ha fet madurar, i ara es prepara per arribar a punt a Anoeta, on podria debutar.

Li deu haver anat bé, aquesta setmana d’aturada per seleccions per integrar-se al grup.

Si, m’ha anat molt bé per conèixer els nous companys i posar-me a to físicament. Al Nàpols ja havia fet una mica de pretemporada, però vaig estar uns vuit dies entrenant-me sol al gimnàs, i no és el mateix que entrenar-se amb el grup. Necessitava posar-me en forma.

Divendres s’estrenarà fent de central, posició que ja va ocupar en alguns partits a l’Espanyol B i l’Osca. Com se sent en aquest rol?

No tinc cap problema per jugar on l’entrenador em necessiti. Potser no m’hi sento tant còmode com al mig del camp, que és on més he jugat i puc aprofitar-hi més les meves qualitats, però també puc adaptar-m’hi en partits puntuals.

Què l’ha sorprès més de l’equip?

Sap molt bé què ha de fer, cada jugador té molt marcades les seves directrius i en tot moment del joc sap exactament què ha de fer. Quique ens dóna tres o quatre idees per saber què cal fer segons la situació del joc.

En diferents ocasions ha insistit que cal treballar mentalment amb els jugadors que venien dels anys anteriors.

Els anys anteriors han estat força durs i difícils. Quan encaixaven un gol abaixaven el cap i gairebé donaven per perdut el partit. Ara ens intenta canviar de xip. La idea de Quique és totalment diferent, ens intenta transmetre tranquil·litat i que seguim amb la mateixa idea. Cal ser pacients, que tot sortirà bé. Els jugadors amb més experiència han de liderar la transició per passar de pensar a defensar el resultat o anar a empatar per anar a guanyar tots els partits.

Una dècada enrere, el 2007, ja s'entrenava alguns dies amb el primer equip que va arribar a una final de la UEFA. Sent que la onada actual d’il·lusió és equiparable a aquell moment?

És una mica diferent. Aquests últims anys han estat molt durs. El club ha passat per moments de precarietat que han fet que la il·lusió de tota l’afició estigués pel terra. Ara, amb Chen, Rastar i la seva política de fitxatges, que demostra la seva implicació, dóna una il·lusió diferent, una frescor que tant el club com l'afició necessitaven.

Com ha viscut aquest estiu, amb més tensió en veure que no es tancava el seu retorn o il·lusió per saber que hi havia aquesta possibilitat?

Quan va acabar la temporada passada ja vaig comunicar al Nàpols que la meva intenció era de sortir, ho necessitava. En veure que hi havia l’interès de l’Espanyol, però que no s’acabava de concretar, ha sigut un estiu bastant dur. Després va sortir l’opció del Betis, i vam passar uns dies amb la meva dona a Sevilla, però al final tot ha acabat bé.

Quan va marxar fa dos anys, s’esperava tornar tan aviat?

M’esperava tornar, però no tant aviat. Si en aquell moment em diuen que el club estaria en aquesta situació, en aquest canvi i creixement, tampoc ho hauria cregut. Era el moment adequat per tornar. Al Nàpols volia més minuts. L’entrenador volia que m'hi quedés, però jo necessitava jugar més minuts, més presències de les que m’oferia, i en la seva manera de jugar i estil, podia encaixar-hi, però no era exactament el meu rol. Ho vam parlar, va entendre la meva situació exactament, i em van obrir les portes.

Va marxar forçat per la delicada situació econòmica que vivia el club. Una decisió així es pren a contracor?

Tenia ganes d’estar a l’Espanyol molts anys, de ser un jugador important. Però hi havia dues coses molt importants: a nivell professional, era una oferta molt important, ja que em va trucar un entrenador com Rafa Benítez per anar a un equip com el Nàpols, que tenia opcions d’anar a la Champions League. Era una opció molt bona per a mi. D’altra banda, era un tema econòmic pel club, que passava per un moment en què necessitava una venda o no se sabia què podia passar. A tots dos ens convenia, i no se’n va parlar gaire.

Abans de sortir al Nàpols, havia marxat cedit a clubs de categories més baixes com el Terrassa, el Leganés o l'Osca. Què en treu, d’aquelles etapes?

Vaig créixer molt. Aquí el meu problema principal era que, en aquell moment, el filial de l’Espanyol sempre estava a Tercera Divisió. Saltar de Tercera a Primera era un pas massa gran. Vaig haver de trobar cessions a 2aB i Segona A per intentar anar creixent a poc a poc. Ningú em va regalar res en cap moment, vaig haver de treballar molt. Aquestes cessions em van anar bé per aprendre i viure altres situacions. A vegades, la gent del filial no és realment conscient al 100% de com és el futbol en altres categories. He pogut viure el futbol a Tercera, Segona B i Segona en clubs humils, i m’han fet créixer molt com a jugador i persona.

Com valora el seu pas pel Nàpols?

Va ser una experiència molt bona de dos anys, però molt intensos. El que hagi estat a Nàpols m’entendrà perfectament, perquè és una ciutat on es viu molt el futbol, es respira futbol pels quatre costats, i tant la meva etapa amb el Rafa Benítez com l’any passat amb el Maurizio Sarri van ser molt bones. He pogut jugar molts partits de la Sèrie A, de la Copa italiana, guanyar una Supercopa italiana i jugar la Europa League, ara mateix no ho canviaria per res.

A nivell de preparació li deu haver servit per créixer molt.

Si, a Itàlia l’aspecte tàctic, sobretot, es treballa molt. Molts entrenaments són únicament tàctics. Es treballa molt la pissarra, molts vídeos i hores d’estratègia. Això m’ha fet veure el futbol una mica diferent, no només com un esport, sinó com un joc de pensar, saber què has de fer, on t’has de col·locar, com han d’estar col·locats els companys.

Tenen una afició, a més, que desprèn una gran energia.

Si, l’afició allà és molt futbolera. Tota la ciutat viu del futbol. Fins i tot la gent amb més problemes econòmics intenta trobar qualsevol manera de guanyar diners per anar diumenge a l’estadi i allà els jugadors tenen una repercussió mediàtica increïble, a qualsevol lloc on vas tothom et coneix i t’intenta aturar per fer-se fotos, és una vidaen amb amb la qual t’has de mentalitzar perquè si no és una mica difícil adaptar-s'hi.

És difícil adaptar-se a l’estil de vida d’una ciutat tan caòtica com Nàpols?

Sí, sobretot quan arribes i véns d’una ciutat com Barcelona, on tot és molt ordenat i la vida és més tranquil·la. Arribes allà on tot és molt caòtic i estàs en un núvol, el trànsit també és caòtic, has d’aprendre-hi a conduir. Al final, t’adaptes, acabes coneixent la seva forma de vida i, fins i tot, t’agrada. La gent de Nàpols té una dita: "hi ha dues vegades on es plora a la ciutat, quan hi arribes i quan te’n vas". Quan hi arribes no coneixes a ningú, ho veus tot molt estrany, veus que tot és caòtic, però després t’hi adaptes, t’agrada la seva manera de viure, de ser, i fas amistats. I quan te’n vas, ho trobes a faltar.

stats