Saber dir adeu com Puyol
La valentia ha portat Xavi Hernández a deixar a la banqueta dos antics companys amb qui va fer-se un tip d’aixecar trofeus. “Estan en aquesta situació, però poden canviar-la perquè la temporada és llarga”, deia l’entrenador després de la imatge viral de Gerard Piqué i Jordi Alba asseguts i inèdits contra el Valladolid. Cares serioses, mirades veteranes, equilibris d’ego i mastegar que el final és cada cop més a prop mentre s’imposa, en paraules de Xavi, “la meritocràcia”. La llei inexorable del pas del temps els ha convertit en suplents de luxe. Un luxe que contribueix de manera determinant en el pes insostenible de la massa salarial i que condiciona els moviments per millorar l'equip. Van saber aprofitar la mamella de l’expresident covard fins que no va quedar-ne res i les renúncies reals a diferiments infinits no formen part del vocabulari.
El cas de Piqué és important perquè no ha jugat ni un minut en els tres partits disputats a la Lliga. No hauria de sorprendre ningú després de la conversa que va tenir amb Xavi el 2 de juny. L’entrenador ja va avisar-lo que per molt que s’esforcés a ser més professional, no seria titular perquè vindrien noves incorporacions. L’arbre necessitava saba nova per enfortir-se i Piqué ja no entrava en els plans. Més d’un al club s’esperava que el vessant més racional del jugador reaccionaria i optaria per anar-se'n perdonant calés. No va ser així: es va aferrar al gen competitiu que va convertir-lo en un dels millors centrals del món per lluitar per un lloc. Paral·lelament, Alba aguanta l’envestida de veure un nano de 18 anys enduent-se els elogis a l’espera del que passi amb Marcos Alonso. Veurem fins quan dura el suposat bon rotllo.
Guanyar-ho tot pel que fa a títols, però també pel que fa a diners, no equival a saber dir adeu en el moment més adequat. Aprendre a marxar d’un lloc que t’estimes i et defineix deu ser terriblement complicat. Piqué havia dit unes quantes vegades que ell continuaria al Barça mentre fos important, no pas desapareixent lentament en una banqueta. La teoria i la pràctica no sempre van de bracet quan pel mig hi ha sentiments com l’amor propi. I, qui sap, potser la vida li torna a brindar la raó quan menys s’ho esperi tothom. Sigui com sigui, queda clar que la via Carles Puyol no era la més fàcil. L'excapità, quan va veure que el genoll ja no deixaria de fer-li la guitza mai més, va decidir rescindir el contracte i deixar sense efecte les dues temporades (i els milions) que li quedaven. Puyol és d’una altra pasta.
