"Des del Barça-PSG accepto que em diguin 'tribunero'"
L'ARA recorda la nit de la remuntada màgica amb alguns aficionats que s'ho van perdre perquè van marxar del camp al minut 85
Barcelona"Si em tornés a trobar en el mateix cas, marxaria del camp deu minuts després del final. No fos cas que tornessin a sortir dels vestidors i fessin un altre gol", diu en Ferran (1994), aficionat osonenc del Barça, revivint el 6-1 del Barça al PSG, l'any 2017. Encara estudiava i volia evitar les cues a l'estació de metro de Collblanc: va sortir del Camp Nou al voltant del minut 85, com tants altres, amb un 3-1 al marcador. Perquè pensava que culminar la remuntada era impossible.
El 4-1, de Neymar, va caure al 88'. Ja era al carrer: "Des de fora va sonar com si s'ensorrés el camp". Va córrer buscant un bar. El va trobar, va veure la repetició i va reprendre el camí cap al metro. Va ser sortir del bar i tornar a entrar: Neymar havia fet el 5-1. I allà va cridar el 6-1 final, obra de Sergi Roberto al 95, entre l'alegria de la remuntada i la ràbia de no haver-la presenciat en directe. "No sentia un punt de ràbia. Sentia molts punts de ràbia", matisa rient a les portes d'un nou capítol d'aquesta nova rivalitat.
En Gil i l'Adrià, del 1991, van viure un cas similar. Van fer la prèvia en un bar dels voltants i van anar cap a tribuna. "Des d'aquell dia accepto que em diguin tribunero", contesta el primer. No van poder seure junts, com de costum, perquè el Camp Nou era ple fins a la bandera. Van veure el partit des de les seves cadires, a segona i a tercera graderia. Anaven comentant-lo per WhatsApp. "Vam arribar al descans encigalats. La sensació era: «Va, que ho farem»", diu l'Adrià. Messi va marcar el 3-0 al minut 50.
Però Cavani va enterrar gairebé tota esperança al 62, amb el 3-1: el Barça necessitava tres gols més. "Allà vaig pensar que ja era impossible", afegeix. Al cap de pocs minuts van reprendre la conversa per WhatsApp per començar a parlar de si marxaven abans que l'àrbitre xiulés el final. "Va arribar un moment que li vaig dir que jo anava tirant perquè no ho veia gens clar i estava emprenyat, i vaig pensar que així arribaria més d'hora a casa i em passaria la mala llet abans. Devia ser el minut 80", assegura. Va marxar sol, sense esperar-se. El 4-1 el va enganxar a mig camí entre l'estadi i el carrer, entre els accessos i les portes. El 5-1, tres minuts després, al 91, ja al carrer. Va córrer buscant un bar.
A en Gil, el 4-1 el va enganxar en unes escales interiors del Camp Nou. Va veure la falta, però, resignat, va marxar just abans que Messi, també resignat, li deixés la pilota a Neymar per xutar-la. Podia haver tornat cap a la grada, però va seguir caminant cap a fora. Sortint de l'estadi va sentir el crit del 5-1: "Vaig sortir disparat i vaig entrar al primer bar que vaig trobar. No hi havia estat mai. Quan vaig entrar vaig veure l'Adrià". No s'havien dit res. La casualitat els va reunir i va permetre que visquessin junts el 6-1.
"Això no ho pots explicar a ningú"
"Vam saltar i cridar com uns beneits. Ens vam demanar un gintònic i ens el vam beure mentre dèiem que érem uns capullos, uns dropos, un desastre, i celebràvem la remuntada", rememora en Gil. L'Adrià parla de "bogeria absoluta", "emoció absoluta", "eufòria extrema". De cerveses que volaven per sobre dels caps, d'abraçades amb gent desconeguda. Recorda bé l'alegria i també la ràbia. "El primer pensament va ser: «Això no ho pots explicar a ningú»", confessa.
Continua en Gil, rient: "De les vergonyes més grans que he passat, són d'aquells dies. Vaig donar carta blanca a tothom perquè se'n fotés de mi. Hem d'acceptar quan ens equivoquem, la gent ho ha de poder fer". "Anirà amb nosaltres tota la vida, això, i no ens ho podrem treure mai. Però vam passar", afirma feliç.
