Barça

Un Barça amb peus de fang queda contra les cordes a la Copa (2-0)

El Sevilla, calculador, supera dos cops una defensa plena de baixes al partit d'anada de les semifinals

4 min
Koundé, superant Umtiti a la jugada del primer gol del Sevilla

Enviat especial a SevillaEl Barça té els peus de fang. L’equip de Ronald Koeman queda contra les cordes a la Copa del Rei, el torneig en què havia depositat tantes il·lusions, obligat a treure la pols als vells manuals de remuntades a l’estadi si vol ser a la final. Sense fer res de l’altre món, el Sevilla va deixar l’eliminatòria ben complicada aprofitant les baixes en defensa d’un Barça que hauria merescut un millor sort. Però els seus atacs no van poder amb la defensa de l’equip de Julen Lopetegui, que va planificar el partit com si fos un full d’Excel, amb la calculadora, dosificant els atacs i prioritzant no rebre gols. Li va sortir bé, al tècnic basc (2-0).

Mirant la defensa, agafada amb pinces, de ben segur que Koeman va tenir la temptació de plantejar el partit com si fos un acte de supervivència; intentant que la pilota estigués ben lluny de Ter Stegen la major part del partit, sense que passessin gaires coses. Però mirant els davanters, amb Messi i Pedri mirant-se entremaliats, el tècnic neerlandès devia tenir temptacions de ser més valent. Al final, si fas un gol fora de casa en una eliminatòria, tens el doble de premi. Tampoc Lopetegui ho tenia fàcil. El cos li demanava gresca, per posar en evidència la línia defensiva catalana. Però el cap li deia que era important no rebre cap gol a casa. I, al final, el partit va tenir una mica de tot, diferents fases i escenaris. Ara la tocava el Sevilla, un equip amb molt bon gust futbolístic, ara ho feia un Barça que va reclamar un penal a la segona part. I tal com volia Lopetegui, el seu Sevilla no va rebre gols. El Barça, en canvi, va quedar-se amb un pam de nas, i va rebre el 2-0 quan semblava que tornaria viu al Camp Nou. I tot, quan falten pocs dies per rebre el PSG.

Durant molts anys, els barcelonistes miraven l’alineació del rival sense detectar cap futbolista amb prou nivell per ser titular al Barça. Records del passat. Entre les baixes i la mala planificació esportiva, la defensa que va sortir a jugar al Sánchez Pizjuán, amb Mingueza i Umtiti de centrals, i Junior Firpo a una banda, provocava cert neguit. En canvi, el Sevilla surt a jugar amb un parell de centrals, Koundé i Diego Carlos, destinats a ser venuts a clubs més grans els anys vinents a canvi d’un dineral. I va ser Koundé, descobert per Monchi al Girondins de Bordeus, qui va batre el Barça a la primera part. Després de pispar la pilota a Griezmann, va burlar Busquets i, tot seguit, en un gest de qualitat cruel, va deixar en evidència Umtiti. El seu xut no el va poder aturar Ter Stegen. I Koundé va anar mortificant la defensa blaugrana amb les seves incorporacions en atac, puntuals com un rellotge. Cada cinc minuts, s’animava a generar superioritats, punxant un Barça que patia en defensa però mossegava en atac. De fet, Messi va tenir el 0-1 a les botes, però per un cop no va poder batre un dels clubs als quals més cops ha deixat amb un pam de nas. El destí, entremaliat, volia que fos Koundé, un defensa, l’encarregat de posar en evidència la darrera línia blaugrana.

Després de viure al límit a Cornellà, Vallecas i Granada, saltant al buit sense xarxa en eliminatòries a partit únic, el duel del Sánchez Pizjuán va ser una batalla tàctica que no acabava d’esclatar. El Sevilla no s’animava a sotmetre a judici Umtiti i un Mingueza molt seriós. El Barça ho buscava, però sense perdre el seny, especialment després de veure com En-Nesyri perdonava el 2-0 en una acció en què Umtiti va demostrar la sang freda que no havia tingut contra Koundé. La partida no es decidiria per escac i mat. Es tractava de cruspir-se peons. Només Messi i un Dembélé incapaç de prendre’s les coses amb calma, perquè ha nascut per córrer, intentaven trencar la dinàmica del partit. Griezmann, en canvi, no hi era. 

El cop de gràcia de Rakitic

Però a mesura que anava passant el partit, el Sevilla va semblar donar per bo el resultat, i es va tancar a la seva àrea, de manera que va cedir uns metres a la frontal que eren un regal del cel per a Messi i companyia. De nou, Alba apareixia fins a la línia de fons. I De Jong anava voltant per la frontal, ensumant si hi havia alguna porta oberta per fer una de les seves aventures. Pedri, per un cop, va anar desapareixent, mentre Koeman no s'atrevia a fer canvis ofensius. El Sevilla de fet, semblava renunciar a aconseguir un millor resultat. Un cop el català Joan Jordán va cansar-se, el Sevilla va semblar no voler aspirar a enllestir l’eliminatòria al Sánchez Pizjuán. En lloc d’engrescar-se en veure les baixes defensives del Barça, temia Messi. Però era un parany. Quan semblava que el gol de Koundé seria l’únic a perforar una porteria, el Barça va topar amb la realitat. Amb aquesta defensa, no pots anar gaire lluny. I va ser Rakitic, l’exjugador de torn, qui va encarregar-se d’acostar el Sevilla a la final amb el segon gol. El croat no el va celebrar. I al Barça li queda l’èpica. Li queda la tornada, quan haurà recuperat efectius, especialment en defensa. L’eliminatòria encara no ha acabat. Amb Messi, tot és possible.

stats