De Cristhian Stuani no se'n pot dubtar mai (3-3)
L’uruguaià lidera la reacció amb un doblet en els minuts finals contra el Mirandés
GIRONADe Cristhian Stuani no se'n pot dubtar mai. Pot estar millor o pitjor. Pot marcar més o menys gols. Pot brillar molt o poc. Però és un dels futbolistes més especials que ha tingut, té i tindrà mai el Girona. Aquest curs només havia marcat dos gols i tots dos en un mateix partit. Se l’havia criticat perquè l’aposta econòmica del club gira al seu voltant. Doncs contra el Mirandés, com tantes tardes ha fet, va ser capaç d’arreglar un partit que feia pujada, amb un 2-0 en contra abans de la mitja hora, per empatar a tres en el temps de descompte.
Un punt que valdrà molt si l’equip manté el caràcter del tram final, quan es va veure amb l’aigua al coll, i no repeteix el primer terç de partit. Si veus que les coses no surten i sempre fas el mateix, la solució és fàcil: canviar, provar camins diferents, arriscar. Això és el que va detectar Francisco, que va estripar el sistema per modificar alguns continguts. Però el que mai hauria de poder passar, i malauradament passa sovint, és sortir adormit, sense tensió. La posada en escena va ser indigna d’un conjunt professional.
L’aposta va ser el 4-3-3, mantenint Sylla a la banda i aïllant Stuani a dalt, una fórmula que tampoc acaba de convèncer, i dibuixant un trivot al mig del camp que alguns dies havia funcionat. L’equip, amagat en atac –un defecte que arrossega durant tot l’any però que ha multiplicat en les últimes setmanes– necessita recuperar la capacitat de sorpresa. Curiosament es va quedar fora Samu Saiz, l’únic futbolista capaç de fer coses diferents. Amb alts i baixos, d’acord, però com a mínim no és previsible. Com tampoc ho va ser un inici impropi en què el Mirandés, instal·lat en una dinàmica ascendent, va marcar en la primera ocasió que va tenir. En un regal evitable per una pèrdua de Terrats, una de les novetats a l’alineació, la va aprofitar Djouahra per enviar la pilota al fons de la xarxa. Quan no és un all és una ceba.
Bé, de fet, no en va ser un, sinó que en van ser dos. Perquè, sense temps per reaccionar, Bernardo va cometre un penal per arribar tard al tall i Vivian va ampliar les diferències. Si el Girona no espavilava, podia patir una golejada de les grosses. Ho va fer, encara que fos mínimament, perquè empitjorar-ho era un suïcidi. Sylla va agafar les regnes, Monchu va llegir bé què demanava el partit i Franquesa va retallar les diferències. Era el minut 32. Potser hi havia poques opcions, però encara n’hi havia. I tant si n’hi havia.
La insistència té premi
Per a un conjunt que gairebé no marca gols, fer-ne tres per capgirar un resultat en un mateix partit és gairebé impossible. No quan s’ho creu i té fe. Aquí es palpa la mà de Francisco, un tècnic que ha evitat que l’equip caigués en un desastre de dimensions incalculables. No se li pot demanar res més a l’andalús, que no té prou recursos. Les queixes, a la planificació esportiva.
Mentre el Girona buscava l’empat a qualsevol preu, Meseguer ho va posar encara més complicat amb el 3-1. Però faltava l’aparició de Stuani, que primer va topar amb la fusta per tot seguit va marcar un doblet. L’èpica no podia ser més gran, l’empat el va fer al minut 94. Ni la rialla de l’uruguaià, a qui tothom s’agafa per seguir creient. El dia que deixi aquest club faltaran llàgrimes per agrair-li l'existència.
