Cap de setmana per llepar-nos les ferides

BarcelonaDerrota cruel al camp del Sevilla i s’esvaeix tota la felicitat que ens havia donat la victòria contra el Getafe. A mi m’agrada seguir el futbol i l’Espanyol a una certa distància, sense entrar en detalls. Amb passió però sense massa atenció. Ara no tinc cap altre remei que dedicar-li hores i energia. Veure els resultats de la resta d’equips que lluiten per evitar el descens: estrany comportament de Parejo contra el València, excessiva permissivitat arbitral amb l’antifutbol del Getafe de Bordalás. Constatar que enguany l’Espanyol té molt mala sort amb els arbitratges i amb el VAR: falta no xiulada en el primer gol del Sevilla, lesió de Darder per una trepitjada que no va merèixer ni la targeta groga. Entrar en debats futbolístics sobre sistemes i tàctiques: que si defensar jugant la pilota, que si bloc baix o bloc alt, que si entrar per bandes o pel mig. Fer càlculs sobre quants punts es necessitaran per salvar la categoria: pronostico que 41 (a l’Espanyol n'hi falten deu i només en queden quinze en joc).

Com molts pericos, ara mateix crec que la pròxima temporada tornarem a Segona Divisió. I em dol molt. És un sentiment íntim i intens que em recorda el que he sentit en situacions vitals molt extremes que no goso dir per no semblar que faig comparacions frívoles. Però dijous a la nit no vaig dormir bé: em despertava sovint sabent que havia passat alguna cosa grossa fins que recordava que només era una derrota del meu equip de futbol. 

Perdre finals posa trist i guanyar títols dona alegries. Però res comparat amb baixar de categoria o salvar-la a l’últim moment. És com la vida mateixa: la intensitat del dolor per les coses dolentes (quan es confirmen o quan les evites per poc) és molt superior a la intensitat per les coses bones. Veure baixar el teu equip quan no hi estàs gens acostumat (seria el meu quart descens en més de cinquanta anys de militància) et porta als pitjors malsons de la fragilitat de la infància. És per això que la gent que t’estima i que t’importa –sigui de l’equip que sigui– pateix amb tu. És per això que no conec cap persona amb un mínim d’intel·ligència i sensibilitat que celebri aquesta desgràcia aliena.

Tenim dos dies per fer pena a la nostra tristesa. Dos dies per llepar-nos les ferides. Però després ens hem de refer. Perquè queden cinc partits i només estem a tres punts dels llocs de salvació. Hi hem de creure. Ho hem d’intentar. Evitar aquest dolor seria la més gran de les felicitats.