Baena-Valverde: que el xou no s'acabi
El món va molt de pressa. L’opinió pública, encara més. Les informacions es consumeixen abans d’arribar a l’últim paràgraf. A vegades, de fet, el lector s’aferra només al titular per abocar-hi totes les seves fòbies. El periodisme esportiu s’ha convertit en espectacle. The show must go on. Poca informació, menys anàlisi, i polèmica constant per mantenir enceses les pulsions d’uns i altres. Els meus. Els teus. La veritat és el que menys importa. Una nova polèmica taparà l’última misèria periodística. Es busquen polemitzadors professionals. Hooligans de la ploma. Personatges. Caricatures. Clics i vídeos virals de consum instantani. Que el seguidor no pensi. Que brami, que s’enfadi. Que necessiti una nova dosi.
Parlem d’esports, de futbol, però podríem parlar de qualsevol àmbit de la vida. Els periodistes sentenciem a tota velocitat, fem judicis a tort i a dret, entronitzant i vilipendiant els mateixos actors d’un dia per l’altre. Aquell jugador fantàstic, l’endemà és un fracassat. La perversió del llenguatge. Que ràpid castiguem amb l’ostracisme i el fracàs. L’esport té uns altres tempos. La condició humana té un altre ritme. En la competició d’elit la línia que separa l’èxit del fracàs és extremadament fina. Crítica, tota. Fiscalització, també. Però des de la responsabilitat.
La mateixa responsabilitat que hauríem de tenir a l’hora de tractar segons quins temes. Aquests dies hem vist la perversió més absoluta de la nostra professió. Fins al punt que suposats periodistes embolcallats amb bufanda han arribat a justificar l’agressió de Fede Valverde a Álex Baena. Al mateix nivell dels que també aquests dies han acomiadat amb elogis Fernando Sánchez Dragó. I les empreses periodístiques alimentant aquests discursos. Perquè, lamentablement, aquests continguts són molt més rendibles que la informació.
El periodisme costa diners. Molts diners. L’entreteniment, el xou, el hooliganisme, surt barat. Qui la diu més grossa més clics i visualitzacions tindrà. I pel camí, els més joves hauran vist com els mitjans de comunicació —que les noves generacions consumeixen a becarrades— validen l’agressió d’un jugador de futbol, l’ídol per a molts, a sang freda, una hora després d’acabar el partit de futbol, quan, en teoria, les pulsacions ja no van a mil per hora. Però cap problema. Demà ningú se’n recordarà. Hauran engreixat el seu currículum de polèmiques i la següent no notícia agafarà el relleu.
