BARÇA

Núñez, el símbol d’una era de grans projectes i grans ombres

Va saber entendre els nous temps, però també va expulsar periodistes

TONI PADILLA
TONI PADILLA

“Vostè té un botó i, si el prem, a Televisió de Catalunya deixen de criticar-me”, li va dir un dia Josep Lluís Núñez a Jordi Pujol. El president de la Generalitat li va respondre que tal botó no existia. Un mur separava dues figures que, durant anys, van formar part del dia a dia de milers de catalans. Pujol i Núñez, Núñez i Pujol, símbols d’una època i d’un temps, quan Catalunya i Barcelona van somiar en grans projectes. I els van aconseguir. Però a mesura que s’aixecaven edificis, estadis i projectes olímpics, i es guanyaven copes, darrere de tots dos homes hi havia unes ombres que van perseguir-los fins al final. Tots dos han acabat amagats a casa, sense parlar amb ningú. No fa tant, Núñez, en respondre al telèfon i trobar-se que es tractava d'un programa de ràdio, va fingir ser el porter de l’edifici. A Núñez li agradaven els edificis amb porters i porteres.

Propietari de més de cent societats filials, moltes de les quals només van ser constituïdes per aixecar un únic edifici o explotar un hotel, Núñez –amb la seva dona, Maria Lluïsa Navarro, sempre al seu costat– va fer-se un lloc central a la societat barcelonina quan el 1978 va guanyar les eleccions a la presidència del Barça en derrotar Ferran Ariño i Nicolau Casaus. Van ser unes eleccions polítiques i polèmiques, ja que tot i que inicialment semblava enfrontat amb Casaus, acabaria reclutant el seu rival per a la nova directiva. D'Ariño el separava el catalanisme, ja que el constructor apostava llavors per un Barça que no fos més que un club. Núñez va aconseguir 10.352 vots, pels 9.257 d’Ariño i els 6.202 de Casaus. “Avui ha perdut el Barça”, diria Ariño aquell dia. Durant les eleccions, de fet, el publicista Víctor Sagi s’havia retirat de la cursa presidencial arran d'un cas fosc en què es va parlar d’unes fotografies comprometedores per a ell.

Núñez va saber entendre el paper emergent dels mitjans de comunicació i es va esforçar a controlar diaris amb sopars en reservats, parlant molt, també a la televisió i a la ràdio. El periodista Josep Maria Huertas, que sempre deia que Núñez havia somiat a ser alcalde de Barcelona, afirmava que el constructor “mai va creure en la ciutat, només va creure en el seu negoci”. Però en el Barça sí que hi va creure. Si segurament volia arribar a la presidència del club de futbol per tenir poder, un cop s’hi va trobar va estimar-se'l tant que va barallar-se amb altres clubs, va plorar i va jugar amb foc, com quan diversos grups radicals d’aficionats –que si calia amenaçaven– apareixen per l’estadi. O com qua va declarar ‘persona non grata’ periodistes com José María García i Álex J. Botines per haver publicat que un jugador blaugrana, Carrasco, no tenia en regla els papers del servei militar. El president volia decidir-ho gairebé tot, llavors, i es va trobar en força situacions estranyes, com quan va forçar el brasiler Cleo –fitxat per ocupar el lloc del lesionat Schuster– a casar-se per silenciar els rumors que deien que el noi era homosexual. El mateix Núñez li faria de padrí de-- casament. Durant el seu mandat, Núñez va sobreviure a opositors com Sixte Cambra i el grup de l’Elefant Blau, on un jove Joan Laporta anava preparant el seu projecte. Eren temps de canvi i Núñez va saber retirar-se a temps de la directiva. Ho va fer, com no podia ser d'una altra manera, amb llàgrimes als ulls.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF