LLIGA DE CAMPIONS

Cinc raons per il·lusionar-se amb la Champions (5-1)

El Barça goleja l’Olympique de Lió i arriba als quarts de final convertit en un dels grans favorits

Arturo Vidal i Luis Suárez abraçant amb força Leo Messi després d’un gol del Barça contra l’Olympique de Lió. / PERE VIRGILI

Els barcelonistes més veterans, els que tenen cicatrius a la pell que els recorden nits com la de Sevilla contra l’Steaua, es passaran els pròxims dies demanant als seus fills i nets que deixin de dir que el Barça guanyarà la Champions aquest any. Però un cop els hagin estirat les orelles, per darrere somriuran il·lusionats. El Barça va fer la feina, complidor i concentrat, contra l’Olympique de Lió (5-1), i ja sense el PSG, el Reial Madrid ni l’Atlètic, s’enfila a dalt de tot de la llista de favorits per aixecar la copa de les grans orelles l’1 de juny al Wanda. És ara o mai. Aquest any sí, com es deia abans.

La Champions ha ocupat un espai central en tots els somnis al Camp Nou els últims mesos, sobretot aquests anys en què, passés el que passés, al final la copa sempre l’acabava aixecant Sergio Ramos. La “ Copa más linda ”, com va dir Messi. Per a Valverde la Champions significaria la glòria del possible triplet: ocupar un lloc al costat de Cruyff, Guardiola, Rijkaard i Luis Enrique. Per a Messi, la cinquena corona europea a casa seva. La Champions és a cinc partits. Cinc partits en què, molt probablement, caldrà volar a Anglaterra, perquè dels set rivals del Barça, quatre són equips de la Premier League. Cinc finals.

Cinc finals i cinc reptes, en una edició en què guanyar l’anada de manera còmoda no vol dir classificar-se; en què els jovenets derroten els campions a casa seva, i en què els rics parisencs ploren a casa, incapaços de conquerir a cop de talonari un torneig en què pot passar de tot. Però el Barça estava avisat i no va permetre al Lió que protagonitzés una nova sorpresa, tot i que el gol de Tousart va generar inquietud en una bona part del Camp Nou. Però al final, la maleducada afició visitant, que va tirar objectes, va insultar i va provocar aldarulls, es va quedar sense veu, derrotada tant damunt la gespa com a la graderia.

Hi ha gent que no sap perdre, sempre ha passat. D’altres, en canvi, saben guanyar. Com Valverde, sempre discret. Un tècnic que en la seva segona temporada sembla haver trobat la fórmula màgica perquè el seu Barça es desconnecti i es torni a endollar amb una facilitat sorprenent. Quan toca, el Barça guanya per inèrcia, sense engrescar. I quan arriben les cites marcades en vermell al calendari, el Barça mossega, amb una imatge amb ben poques esquerdes. És ben cert que després de desaprofitar ocasions per golejar, a la segona part el Lió va somiar amb la gesta, però el Barça va ser el guanyador merescut. I el Lió es va convertir en un d’aquells boxejadors que s’enfronten a un campió que passa per un mal moment, amb l’únic objectiu de permetre a un rival superior recuperar sensacions. I aquest rival superior era Coutinho, titular i golejador en el seu millor partit en molts mesos. El brasiler va entendre finalment què li tocava fer, amb tocs d’esperó i cops de maluc, com si fossin els moviments d’un exorcisme per allunyar la mala imatge dels últims temps.

A Europa el Barça s’agrada

El partit es va posar de cara ben de pressa quan Denayer va cometre un penal que, analitzat amb deteniment, era més trepitjada de Suárez que no pas falta del defensa. Però el gol era qüestió de temps, amb un Barça amb molts espais entre línies i una pressió després de pèrdua com la dels millors dies. I amb Arthur marcant el ritme. Lopes ja havia tingut feina abans de veure com Messi feia un homenatge a Antonin Panenka transformant el penal i obrint el camí d’un triomf que ja ningú creia que s’escaparia al descans, quan Coutinho, amb regal de Suárez, ja havia marcat el 2-0. Tot i alguna jugada aïllada d’un Lió desequilibrat, amb molta bellesa en atac i horrible en defensa, el Barça no va patir abans del descans. Va saber unir responsabilitat amb atreviment, seriositat i alegria.

El Barça de la Champions és aquell equip que abans de sortir de casa es mira al mirall i s’agrada. Amb Arthur amagant la pilota als francesos amb la mateixa facilitat amb què un mag fa desaparèixer conills davant els nens, el Barça va saber cuidar la pilota, amb elegància, i es va esforçar de valent, sense cap mena de mirament, per recuperar-la. L’equip de Valverde era tan superior que a la segona part li va costar despertar-se quan, en una jugada aïllada, amb rebots i errades, Tousart va batre Ter Stegen amb mitja hora encara per jugar. Un gol que va estimular els francesos, que van començar a mortificar un Barça cansat i que va perdre la capacitat de governar el matx. En un escenari elèctric, Valverde va entendre que calia donar llibertat a les ales d’Ousmane Dembélé, que va entrar per Coutinho, i que calia posar Arturo Vidal al centre del camp fent de guardaespatlles d’un Messi que no va parar fins a decidir l’eliminatòria amb un gol d’aquells que sedueixen tot el barcelonisme. Amb un sol cop de maluc va burlar dos defenses i va batre Gorgelin, que havia entrat a la primera part pel porter titular Lopes, lesionat. Dos minuts més tard l’argentí regalava a Piqué, que se n’havia anat a l’atac tal com li agrada fer, el 4-1. La cirereta la va posar amb el cinquè gol Dembélé, que amb espais disfruta com un nen.

Al final el Lió es va endur cap a casa cinc gols. Cinc raons per il·lusionar-se amb un Barça que aquest divendres sabrà quina ruta seguirà per continuar avançant cap a Madrid. Un camí que també volen recórrer vells coneguts, alguns de bon record com Guardiola, i altres de menys bona memòria, com Cristiano. Per arribar a la glòria, ja se sap, toca patir. I el Barça va saber patir quan va caldre contra el Lió, abans de fer miques la defensa francesa i començar a somiar que aquest any sí. Aquest any toca.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF