TOT COSTA

Fugint del Barça de Maradona

Quan Maradona va jugar al Barça, el més lluït que tenia La Masia era la foto d’un Guillermo Amor barbamec substituint-lo en la inauguració del Miniestadi. Era el temps en què Menotti es preguntava com podia ser que, tres anys després de ser designat el segon millor juvenil del món -només per darrere del Diego-, Rojo encara no hagués trepitjat el primer equip. L’arribada de Cruyff ho va canviar tot, els joves van tenir el seu espai i el club va deixar d’aixecar Recopes per convertir-se en un dels grans d’Europa, però val la pena constatar que, en els darrers anys, no hem estat tan lluny de tornar als 80. Aquesta setmana em declaro culpable d’haver comès l’errada que tants cops he criticat en el funcionament del Barça.

Just abans del debut de Mingueza, em vaig permetre dubtar de la seva capacitat per jugar al primer equip, ja que el considerava vulnerable defensivament. Per sort, Koeman va apostar per ell a Kíev, i el nano li va donar la raó amb una actuació impecable en què va destacar justament per la personalitat i la contundència. Encara és d’hora per saber si Mingueza aprofitarà la conjuntura per afirmar-se entre els grans o bé si tornarà a l’anonimat tan bon punt es recuperi Araujo -o Umtiti, si creieu en els miracles mèdics-, però d’entrada ja ha confirmat que el club s’ha equivocat greument desconfiant per sistema del que tenia a casa fins i tot en l’emergència. És evident que l’oportunitat que ha tingut Mingueza de demostrar la seva vàlua és filla d’una casualitat: la mala planificació de la defensa, amanida amb l’estretor econòmica de l’entitat.

I aquest és precisament el problema: el seu cas no hauria de ser un gir del destí sinó una aposta troncal. En els últims anys, i com si fos un nou ric, el Barça ha anat a buscar a fora un lateral dret suplent -Semedo-, un central suplent -Yerry Mina- o un lateral esquerre suplent -Júnior-, i s’ha demostrat que no tenien prou nivell ni tan sols per generar competència a la plantilla. La qüestió és que el futur president no tindrà ni l’opció de mirar a fora. Es veurà obligat per l’economia a abastir la plantilla de gent de casa, com hauria d’haver estat sempre, i amb sort portar algú que marqui diferències. Però em resulta grotesc sentir precandidats parlant de Neymar o Haaland com si ens ho poguéssim permetre, o com si fitxar el crac de moda -Krankl, Simonsen, Schuster, Maradona- a cop de talonari fos l’única estratègia del club. Posem-hi realisme i siguem pràctics, i aprenem la lliçó de quan érem perdedors.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF