El miratge del treball en grup a la universitat: aprendre junts o carregar els altres?

PalmaA la universitat, el treball en grup s’ha consolidat com una eina clau d’aprenentatge, en línia amb els principis del pla Bolonya. Però darrere la idea de cooperació i preparació per al món professional, s’hi amaguen tensions com desigualtats entre companys, sistemes d’avaluació diversos i una pregunta que divideix estudiants i docents: és realment just com s’avalua la feina col·lectiva?

La degana de la Facultat d’Educació de la UIB, Carme Pinya, defensa que aquesta metodologia és estructural. “En molts plans d’estudis, el treball en grup és una competència transversal. Aprendre a treballar en equip és una assignatura pendent i, per això, s’hi fa molta feina”, explica. Tot i això, reconeix una realitat habitual a les aules: “En els treballs en grup sempre hi ha algú que es repenja als altres”. Per il·lustrar-ho, Pinya recorre sovint a un article que parla de “jetas y mantas”, una distinció entre qui s’implica i qui evita la feina. Una metàfora que, segons diu, ajuda els alumnes a identificar dinàmiques que es repeteixen i a denunciar-les.

Els qui aguanten i els qui emparen

D’acord amb el testimoni d'alguns estudiants, aquesta desigualtat és el principal problema del sistema. Laura (nom fictici), estudiant de tercer d'Història, ho resumeix amb resignació: “Sempre hi ha algú que no fa res i després surt igual de beneficiat. Acabes fent la feina per no suspendre. Això no és treball en grup, és aguantar el grup. Genera friccions i hi ha professors que se'n desentenen. Posen una nota i 'ja us ho fareu'”.

En la mateixa línia s’expressa Marc (nom fictici), estudiant de tercer d’Economia: “Hi ha grups on una persona desapareix completament. El problema és que la nota és compartida. És injust per tothom, tant per qui fa feina com per qui no fa res”. Aquesta percepció s’accentua quan els sistemes d’avaluació no permeten distingir prou les aportacions individuals, cosa que, segons alguns alumnes, genera impunitat i desincentiva l’esforç.

Però no totes les veus són crítiques. Júlia (nom fictici), estudiant de segon de Psicologia, defensa el treball en grup com una eina imprescindible: “Al principi em feien peresa, però he après molt. T’obliga a coordinar-te, a escoltar altres maneres de fer i a organitzar-te millor i a conèixer els companys de classe”. Segons ella mateixa, la clau no és eliminar-lo, sinó aprendre a gestionar-lo: “A la vida professional no fas feina sol. Encara que hi hagi gent que s’hi impliqui menys, també aprens a adaptar-te i a liderar i a prendre la iniciativa”.

Aquesta visió encaixa amb el discurs institucional. A la Facultat de Dret, la degana, Aina Salom, subratlla que “el treball en grup té connotacions tant positives com negatives”. D'entre les positives, destaca que “permet mostrar a l’alumnat com funciona la vida real: moltes fites només s’assoleixen fent feina en equip”. "A més, és una manera de fer que es mirin a la cara, que interactuïn, que, si no, no ho fan", afegeix.

En aquesta mateixa línia, el professor de la UIB Ivan Solivellas defensa que el valor del treball en grup depèn, en gran part, de la implicació individual. “Qualsevol treball beneficia qui se’l pren seriosament i aprofita la feina com una oportunitat d’aprenentatge”, afirma. Tot i això, admet diferències entre estudiants: “Hi pot haver alumnes que aporten més o menys; n’hi ha amb més capacitat que, amb menys temps, poden fer més feina”.

Una borsa de punts

Un dels punts més controvertits és l’avaluació. A la Facultat d’Educació, Pinya explica que existeixen mecanismes per intentar corregir desequilibris. Un és la coneguda “borsa de punts”, un sistema en què el grup pot repartir la nota segons la feina real de cada membre. “En un grup de quatre persones, es posen, per exemple, 20 punts (cinc per cap), que es distribueixen segons la feina feta, de forma que algú pot treure un vuit i un altre un tres. Després es firma i s’entrega”, detalla. Aquest sistema, però, no és generalitzat: “No és obligatori. S’utilitza quan hi ha problemes dins el grup”, puntualitza.

Solivellas posa l’accent en la responsabilitat compartida i el paper actiu dels alumnes. “Un treball, sigui individual o en grup, s’ha d’entregar i té una qualificació. Si és en grup, la nota és per a tots els membres”, explica. I afegeix: “Davant possibles problemes, és el mateix grup que ha d’avisar el professor perquè es puguin prendre mesures. Si una persona no fa feina, el professor l’avisa, però són situacions poc habituals”.

Més enllà de les eines d’avaluació, tant alumnes com professors coincideixen en una idea: fer feina en grup no és simplement dividir tasques. “Un bon treball en grup no és que tothom faci el mateix alhora, sinó que cadascú potenciï les seves virtuts”, explica Salom. Pinya afegeix que l’objectiu és evitar la fragmentació: “No es tracta que cada alumne faci una part i després s’ajuntin fragments”.

En aquest sentit, Solivellas també relativitza el debat sobre l’avaluació: “Tots els sistemes d’avaluació tenen aspectes positius i negatius. No hi ha cap sistema perfecte”. Segons ell, el pes dels treballs en grup varia segons l’assignatura: “Poden tenir un pes determinant en la nota final. En el meu cas, representen aproximadament un 20%”. Tot i això, la realitat a l’aula sovint s’allunya del model ideal. Les diferències de dedicació, la percepció d’injustícia en les notes i la gestió interna dels grups encara generen conflictes. “Aprens a tirar endavant, però també aprens que no sempre depèn de tu”, resumeix Laura.

Solivellas apunta també un factor recurrent: la configuració dels grups. “A vegades, els alumnes s'ajunten amb amics i després apareixen desacords i problemes”, assenyala. Malgrat tot, defensa la utilitat del model: “Per als professors és més fàcil fer treballs individuals, perquè s’estalvien hores de gestió. Però, si es fa l’esforç d’impulsar treballs en grup, és perquè són necessaris. Quan el grup funciona com toca, el resultat és molt millor que la suma de les parts”.

Des de les facultats, el missatge, és clar. “La finalitat no és només assolir coneixements, sinó també desenvolupar competències com liderar, arribar a consensos i gestionar discrepàncies”, recorda Salom. Pinya, però, afegeix un matís que sintetitza el dilema: “No t’ho pots jugar tot a un treball en equip”. Entre la cooperació ideal i la realitat imperfecta, el treball en grup és una de les eines més potents i més discutides a la universitat.